.

El començament del final.

2011-06-19T13:55:00.003+02:00

Després d'una setmana realment intensa, comença a ser el moment de fer valoracions. Avui som dia 19 de juny (per cert, avui fa un any del mític concert del 19 de juny a l'Auditori...), i això vol dir que d'aquí a 5 dies, Sant Joan, agafaré el tren de retorn cap a casa.

És moment de mirar enrera i valorar. Si fa 3 anys m'haguéssin dit que ho hauria deixat tot i me m'hauria anat mig any a Anglaterra a estudiar anglès, no m'ho hauria cregut. Però la vida a vegades et dóna empentes, i et porta per viaranys que mai t'hauries imaginat. Diferents motius em van portar a fer-ho. Per una banda sempre havia volgut tenir un domini de l'anglès que no tenia (bé, tampoc tinc ara, per més que he millorar moltíssim, i el FCE significa un salt endavant molt important), i per l'altra, desilusions i avorriments contants en la meva carrera professional em van ajudar a prendre la decisió final.

No me'n penedeixo gens. El meu Anglès ha millorat decididament, i la meva experiència humana, ha canviat i s'ha vist ampliada en molts aspectes. Conviure amb gent de diferents cultures (per més que mai és fàcil...) no deixa de ser una experiència enriquidora. A vegades pesada, però malgrat tot, enriquidora.

He fet amics. Pocs (doncs el meu nivell d'exigència amb els meus amics és elevat), però sincers. Els trobaré a faltar, segur que si, però avui, amb les facilitats que dóna la xarxa, mantenir el contacte és més fàcil que mai i les distàntices esdevenen curtes.

Ha estat una gran experiència. La recomano fermament i no descarto, en un punt no del tot llunyà, tornar-hi.

Demà, l'hora de la veritat!!!

2011-06-10T17:33:00.003+02:00

Doncs si. Finalment el gran dia ha arribat. Demà faré el FCE. No sé què passarà, però espero que les meves optimistes previsions es facin realitat. Aquesta setmana hem fet diferents simulacres de tots els tipus d'examens que farem demà (Use of English, Listening, Writing, Reading i Listening) i el promig és força bo, per més que en el Listening d'avui he baixat el promig d'encert, dels 25 o 27 sobre 30 que faig normalment, a tants sols 18... Segur que demà sortirà millor...

Però bé, el cert és que en writing vaig obtenir una B+ i una A, o sigui, la millor qualificació possible. A continuació escric l'absurda i poc imaginativa història que vaig fer. Realment és avorrida i absurda, però baso la meva escriptura més en l'ús de fórmules gramaticals que sé que agraden als examinadors (tals com passives o reported speech) més que no pas en la pròpia trama de la història. La tasca consiteix en escriure una història d'entre 120 i 180 paraules començant per la frase que et dónen ells. Aquí la teniu.

My day started badly, but it got better and better.

When I woke up, I realised that I had been robbed. During the night a thief had broken into my house and lots of things had been removed or broken.

After the initial fear, I went to the police station to explain what had happened, but unfortunately I was told that they couldn't do anything for me because I hadn't seen the thief's face. After this, I went to a bar in order to relax, and while I was drinking a coke, a strange man sat next to me. He told me that he wanted to give me a present.

The strange man opened his wallet and gave me a lotery ticket for that night. After this, the man suddenly disappeared. When I looked at that ticket, I couldn't believe what I saw, as the ticket number was 1979, the year that I was born! Absolutely weird, I thought.

That evening I was listening to the radio when I heard the lotery results, and my ticket was the winner! I was rich! I couldn't believe it!

Sentiments contradictoris...

2011-05-29T19:39:00.002+02:00

Ahir vaig anar a Londres, aprofitant que us amics venien de Catalunya a veure la final de la Champions i el cert és que durant tot el dia vaig tenir sentiments contradictoris. Només arribar, vaig trubar una família de Catalans que em van confondre per un Anglès (això vol dir que estic ben integrat). Els que em coneixeu, sabeu que la parella jaume-futbol fa de molt mal casar, però tb és cert que la final de la Champions a Wembley, possiblement sobrepassa l'àmbit estrictament esportiu.

Al matí, esperant els amics a Picadilly Circus, vaig veure de tot, però especialment, vull fer esment de la mena de crits i càntics que es fan en aquesta mena de trobades improvisades, i em vénen al cap una sèrie de preguntes... Per què moltes de les cantarelles són en Castellà? Per què quan dos grups de seguidors es creuen pel carrer es saluden amb un "Barça", cridat de forma forçada, tot esgargamellant-se el coll? A mi, francament, això em recorda més una salutació feixista que esportiva. I el més important: com a Catalans, quin missatge volem transmetre al món quan seguim el Barça? Analitzem-ho i veurem com hi ha coses que s'han de millorar.

Al vespre, vam anar a un bar del centre a veure la retransmissió, i Déu n'hi dó lo pirates que són els bars Londinencs. Vam preguntar en un bar i ens van demanar 5 lliures per entrar a veure el partit. Mentre ens ho rumiavem, van pujar el preu a 10, en ordre d'impressionar-nos i fer-nos prendre una decisió ràpida. Vam entrar, pagant 5 lliures (ei, sense consumició!), i un cop a dintre, ens vam adoanr que l'assuntu estava ple a petar... En fi...

Dos seguidors del Manchester eren just al costat nostre i malgrat nosaltres érem 5, ells eren més forts... Als 5 minuts de partit, van començar a cridar com ximples contra el Barça. Nosaltres allà, amb estelades i samarretes del Barça... Així que davant del fet de veure perillar la meva integritat física per culpa de dos anglesos farts d'alcohol, al minut 15 de partit, vaig marxar. Us asseguro que Londres és un bon lloc per anar de rebaixes mentre es fa la final de la Champions, doncs les botigues eren buides, cosa molt poc habitual un dissabte a la tarda.

De Londres a Barcelona amb dos dels trens més moderns d'Europa

2011-05-20T00:46:00.003+02:00

Un "forofu" dels trens com jo no podia passar massa més temps per alt la inauguració de la línia de TGV Paris-Figueres. Així doncs, fa unes 3 setmanes vaig emprendre el viatge que feia temps volia emprendre. De la capital Britànica a capital Catalana amb tren. Us ho explico a continuació!

Diferents vistes de l'estació internacional de St. Pancras International, a Londres

Un cop arribat a l'estació, passi dels controls de seguretat (cada cop més propis d'aeroport i menys d'estació de tren) i espera que posin el número d'andana al panell. Res especial.

Un cop a dalt del tren, viatjant amb segona classe, i d'esquena en el sentit de la marxa (els seients són numerats i si el tren va ple -cosa habitual- no et pots canviar...) he de dir que le viatge és prou tranquil, i sense marejos. Per cer, algú em va dir un dia que jo estimo els trens, però els trens no m'estimen a mi, perquè massa sovint, anant en TAV, em toca anar d'esquena...

Sigui com sigui, el tren Eurostar va prou suau, no tant com els ICE alemanys, però força més que els TAV Barcelona-Madrid (no és per criticar, qualsevol entès us dirà que la línia de TAV que uneix aquestes dues ciutats està feta a corre cuita i amb masses deficiències tècniques resoltes a contratemps...).

El trajecte per sota el mar dura 20 minuts justos. A les 16.01 sortia de Londres, a les 16.30 entravem a l'Eurotunnel i a les 16.51 en sortiem. Cap a les 18 i poc hora britànica, o sigui 19 i poc hora europea, arrivem a Paris-Gare du Nord.

Interior de l'Eurostar. Els reposacaps laterals són fantàstics per fer una capcinadeta.

Paris-Gare du Nord.

Estació majestuosa i plena de gent i trens amunt i avall. A Catalunya, d'estacions així ja no en queden, gràcies a la malestre actuació del "Ministeriu".

L'entemà, després d'haver tombat una nit per París, estació de Lió i cap al Sud, cap a casa!

Per cert, podem donar les gràcies Renfe, doncs al panell de sortida de trens de l'estació de París, hi diu FIGUERAS i no FIGUERES. Tela marinera, podé que hi fem alguna cosa, no?

El TGV duplex que em portà a Figueres és senzillament genial. Vaig viatjar amb primera classe -si compres el bitlelt amb antel·lació, surt molt i molt bé de preu!- i senzillament, el rodatge i la suavitat del tren tot i anar a 300 km/h és immillorable. No notes ni un sotrac, i considero aquest model de TGV cm probablement el més tecnològicament avançat de tots els que he pujat (que no són pocs).

A l'interior del bar del TGV dupex. Preus caríssims. 3,20 euros per un suc de taronja petit que no valia res. Això si, el bar, de disseny!

Arribada a casa!

Només un comentari final:

Preu bitllet Eurostar Londres-Paris: 390 km, 2 hores i 55 euros

Preu bitllet TGV duplex Paris-Figueres: 900Km, 5 hores 30 min. i 48 euros

Preu bitllet Renfe mitja distància Figueres-Barcelona: 140 Km,1 hora i 40 min. i 24 euros.

Conclusió: anar de Figueres a Barcelona amb Renfe-cafetera costa el 50% del que costa anar de Paris a Figueres amb el que probablement és el millor tren d'Europa.

Ah, i un tren de mitja distància de Portbou (que és més lluny de Barcelona que Figueres val 10 euros, o sigui, menys de la meitat del Figueres-Barcelona). Això com es menja?

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, no seré jo qui acusi de lladres i bandolers els de la Renfe, però espero amb candeletes que operadores ferroviaries europees entrin en el mercat ferroviari de l'Estat Espanyol. Aleshores, us ho puc dir: s'ha acabat a Renfe, no la faré servir MAI MÉS. Sempre que pogueu, i si no fan vaga, viatgeu amb SNCF.

Per cert, ara faré els posts més espaiats en el temps, doncs tinc els examens a sobre i vaig de bòlid!

Salutacions!

Comença el final, i amb ell, les primeres conclusions

2011-05-08T18:44:00.002+02:00

Doncs si. Al gener semblava que els 6 mesos serien llargs, llargs, però res més lluny de la realitat. Ja han passat 4 dels 6 mesos, i d'aquí a 27 dies faré el primer examen del FCE, i d'aquí a 35 dies, el segon.

Aquesta setmana vam fer "tutorials" que en diuen aquí -que no més res més que tenir una conversa privada amb el teu professor (professora en aquest cas)-, per planejar el futur i fer balanç del passat i del present. Així, ras i curt, em va dir que puc aconseguir tranquilament una B, sempre i quan faci dues coses: la primera millorar una miqueta el listening (aquest és el punt més feble); i la segona, controlar els nervis (cosa que sempre se m'ha fet difícil, doncs jo sóc nerviós de mena, i això s'accentua més quan sé que m'ho jugo tot a una sola carta...).

Sigui com sigui, estic content de la feina feta. Se'n podria fer més? Possiblement, però éssent just, crec que he treballat força.

Aquest cap de setmana l'he passat tot treballant. Amb l'excepció de la sortideta ahir al vespre per a fer el got amb una amiga parisina. Listening, gramàtica, writing i speaking. Crec que ho he fet tot. Ahir tot el dia, de 10 el matí a 2 del migdia, i de 3 a 7 de la tarda... i aquest matí m'he llevat a les 9, he anat a córrer 50 minuts (he recuperat aquest hàbit saludable, espero no tornar-me a fer mal al peu!), i després, sant tornem-hi que o ha estat res. Els resutlats, han de venir per força, per més que a mesura que passen els dies, els nervis augmenten! :S

Complaint...

2011-04-26T20:47:00.003+02:00

Salutacions per a tots els qui encara em llegiu! :D

Illa d'Skye, Escòcia

Per Setmana Santa vaig anar a fer un tour per Escòcia. Skye Island, concretament. Totalment impresionant, i per aquells que feu cicloturisme, més interessant encara... (eh, Albert?). Bé al grà... que tinc molta feina i poc temps per fer-la... A més de tenir uns contrastos de paisatge que flipes, a Skye Island s'hi poden veure foques. A la costa hi ha diverses colònies de foques i veure-les en estat natural (vull dir fora del zoològic) és realment interessant. El guia ens va explicar que a finals d'agost-primers de setembre la cosa és més interessant, perquè els mascles es barallen per aconseguir una "donzella-foca" i es veu que les lluites (amb sang i ferides incloses) són espectaculars...

I ara ve el "però". L'únic que no em va agradar va ser el tren (i perquè jo digui això... és que Déu n'hi dó...). Els dos recorreguts que vaig fer (Fort William-Kyle of Lochalsh i Mallaig-Glasgow) són altament recomanables. Jo diria que es troben entre els 3 més bonics d'Europa, i dels més bonics que jo he fet (que no són pocs). Ambdós estan recomanats en dues guies de viatges amb tren que tinc. Ara bé, què passa quan el recorregut dura 5 hores, i el tren és pitjor que una cafetera de la Renfe? Doncs que el viatge es converteix en gairebé una tortura, i per comptes de gaudir de l'impressionant paisatge, acabes desitjant arribar aviat a destinació... Doncs bé, per fer palès el meu malestar, avui mateix envio una carta a ScotRail, l'operadora ferroviaria d'Escòcia, amb la intenció de fer-los arribar el meu descontentament. Si tinc resposta, la publicaré!

Realment és una pena que un dels recorreguts més bonics d'Europa es serveixi amb uns trens antics, incòmodes i amb un servei més pròpi dels anys 80 que del 2011. Aquí teniu la carta.

Dear Sir/Madam

My name is Jaume and I am from Catalonia. On Sunday 24th April I went by train from Mallaig to Glasgow and despite the beautiful landscapes, my trip was disgusting and horrible because of the dreadful service offered by ScotRail-First. I hve several complaints that I detail in this e-mail.

Firstly, I arrived at Mallaig station at 9.10pm (just one hour before the train's leaving) and it was closed. The weather was very bad, it was cold and it was pouring down, so all the passengers stayed in a small and crowded shelter next to the track.

Secondly, I want to say that the trains schedule is inadequate and insufficient because two trains per day are not enough. The train was unbearably crowded and some people were standing up for the entire journey. That train was too short; it needed at least four carriages.

Thirdly, the train was old, disgusting and extremely unconfortable as the seats were very old and completely worn out. I could feel the seat's metal skeleton in my back. As well as this, I did not have enough space for my feet because if there are four people in four seats around a table, the space for the feet is not snough. You can't move your feet!

Fourtly, I had a problem with the reservation, because if you book a journey from Mallaig to Glasgow -as I did-, you receive two different reservations. The fort one is from Mallaig to Crianlarich; and the second one from Crianlarich to Glasgow. According to the reservation ticket, in Crianlarich you should change your seat and your train, but in fact, the train is the same. As a result of this, the passenger gets confused.

Fiftly, there was no first class available and you had to queue up to use the toilet, because just there was one toilet for all the people that were in the train.

In conclusion, you should know that this model os train is not suitable for all this reasons that I have explained and because the train journey is about five and a half hours long.

I have travelled by train around Europe and I have never had a trip as bad as this before. Despite the amazing landscape in the Highlands, the trip was very unpleasant and this was a pity. Please, try to solve this things for the future tourists, otherwise people won't go to this place and won't use your trains and don't hesitage to contact me if you want further information or more details. I have some ideas to improve the service in this train line.

Yours faithfully

La primera A

2011-04-19T23:00:00.005+02:00

La setmana passada vaig tenir la primera discussió en la llengua de Shakespeare. Era qüestió de respecte, i el meu, el vaig fer valdre. De cop i com a resposta a una agressió que vaig tenir, vaig alçar la veu -sense arribar a cridar- però amb un to prou alt i contundent per fer adonar a tota la gent de l'aula que estava posant els punts sobre les is a una romanesa que no té ni idea de què hi passa a la món, però que es creu que ho sap tot. I el més important: pretén imposar la seva doctrina a la resta de la gent i dir-los com han d'actuar i com s'han de sentir. Doncs bé, davant d'això li vaig dir -en Anglès, és clar!- contundentment quelcom semblant a "No em facis enfadar, tens l'obligació de respectar-me encara que no t'agradi que jo pensi diferent. Ets una maleducada, et falta cultura i no tens ni idea de què pasa al món, i molt menys al meu país". Les paraules van sortir sense haver-les de pensar, d'una revolada. Potser vaig cometre algun error gramatical , no ho sé, perquè sóc incapaç de recordar les paraules exactes, però una cosa està clara: en situacions de pressió o tensió, les paraules surten més ràpid del que hom pensa. Així ho he comprovat! Crec que això vol dir que m'estic fent amb la llengua. I això, em porta a explicar-vos que la setmana passada vaig aconseguir la primera qualificació A en una redacció. Pels que no heu estat en contacte amb el FCE, una A és la millor puntuació que es pot obtenir, seguida de la B i al final la C. Per contra, D i E indiquen no aprovat. Doncs bé, com m'agrada la història que vaig escriure, i el "premi" que vaig obtenir, la transcric a continuació. Espero que us agradi! Per cert, la història no te títol. L'únic requisit era que la primera frase, te la dónen ells, i en aquest cas la frase era "It was a day which chenged my life for ever".

It was a day which changed my life for ever. My aunt had died, and I was the heir to her house. I had been waiting a long time for that moment and finally my aunt's fabulous house was mine.

The house was completely amazing: it was a 19th century building in the countryside, among the fields of barley between Brighton and Estbourne. An enourmous and sunny mansion just for me! After several months sharing a filthy flat with four dirty students, now I couldn't believe that the house was mine. But it was!

After crossing the huge green garden, I entered into the house and the first thing that I saw was an antique cuckoo clock, maybe from the year 1880! Next to the clock there was a strange mirror in a very unusual shape: it was not rectangular, like the most os the mirrors, it was triangular and very, very big. In fact, it was as big as me.

While I was looking the mirror my stomach made a noise, and I realised that I should eat something, because it was late. Following that, I went to the kitchen and cooked a little meat with some chickpeas, and by the time that I was eating, the phone rang. It just rang for one time. Strange, I thought.

When I had finished my meal I went to my room, but before arrived there I passed in front of the old mirror, and I could see the moon reflected in it. But this was very weird, because that night there was no moon in the sky. I went outside and checked this as I was absolutely sure, I couldn't see the moon! I went back into the house again, ran to the mirror and checked again that the moon was reflected in it. What happened? Was I fool? Was I loosing my head? I stared to the mirror and to the false moon and I heard a voice coming from the mirror saying "Are you scared, John? Because this is just the beginning..."

Millorable, si, però us agrada??? Per cert, en aquesta redacció hi ha amagada una picadeta d'ull a l'Sting (el músic, si). Podriem fer un concurs a veure qui la troba! :D

Run, run, run...

2011-04-10T19:05:00.003+02:00

Des que havia arribat a UK que no tenia l'hàbit de fer esport. Ja sabeu que no és que m'agradi fer-ne, però ho trobo necessari si et vols mantenir mitjanament saludable. A Catalunya en feia, poc o molt, però aquí no, així que em vaig determinar a fer esport. I què puc fer que no em costi calers? Córrer. Córrer pel passeig marítim, al costat del mar mentre escolto la ràdio. I això he fet aproximadament tres dies per setmana durant tres setmanes escasses. Uns 50 minuts, que és el que trigo en anar des de la casa fins al Brighton Pier i tornar. Fins i tot, malgrat ser avorrit (córrer), diré que no em desagradava del tot. L'entorn és molt adequat per fer-ho, i l'arribada del bon temps motiva. Però ai! Què ha passat? Doncs que a la tercera setmana el meu peu ha dit que prou... Dimecres vaig començar a sentir un "pain" que en dirien aquí, que no em permetia posar correctament el peu a terra. Un dia, per fer els 30 minuts caminant de l'escola a casa, me les vaig veure de tots colors! Així que vaig anar al metge (vaig quedar gratament sorprès de lo bé que ens vam entendre) i em va dir que molt probablement, això havia estat causat per posar-me a córrer després de 3 mesos sense fer fens esport. I què? Doncs estigue't a casa tot el cap de setmana, i antinflamatori de 400 mg cada dia havent menjat. No lihe fet cas, l'ibuprofè me'l foto de 600, perquè el de 400 no em fa ni pessigolles!

Avui ja em trobo millor, però aquestes coses, per més que no tenen importància, són emprenyadores. Espero que demà el peu ja no em farà mal. No ho sé, ja us ho diré. I vet aquí que com que em feia mal el peu i no em convé caminar, i havia d'estar a casa, aquest és el millor cap de setmana perquè la WIFI peti i em quedi sense connexió a internet. Ara mateix, us escric això amb el pc arrepenjat a la repisa de la finestra, pregant perquè no em marxi avall... D'aquesta manera em puc conectar a la xarxa wifi de l'hotel que hi ha al costat de casa... En fi.. no em feu dir res més. Com a mínim em puc conectar!

Donc bé, us preguntareu què he fet avui? Sense internet i a casa? Doncs bàsicament 4 coses:

1. Menjar; 2. Estudiar. ; 3. Anar a veure la Marató de Brighton que passava quasi per davant de casa i 4. Anar a jeure a la platja com una sargantana amb l'única bona companyia d'un llibre que es diu "Great train journeys of the world". Bé aquesta era la bona companyia. La mala era la d'un grup d'estudiants espanyols xavacanus i cridaners que també estaven a la platja. He marxat perquè em destorbaven la lectura i m'he desplaçat 300 metres més amunt, mentre em menjava el primer Magnum de la temporada. Al final, he acabat prenent el sol, i he llegit un capítol molt interessant que explica el trajecte de 3 dies sencers en tren que es pot fer al Canadà tot traspassant les muntayes Rocalloses. Genial, espero poder fer aquest viatge en el futur!

Cagum la mare que ho va parir tot!

2011-04-03T00:01:00.002+02:00

Si noi! Fins i tot estant a Brighton m'he assabentat de la notícia que temia, però no era definitiva. Ara si. Paren les obres de la variant del meu poble. Una comèdia que per vergonya de l'Estat que tant caritativament ens acull, fa 25 anys que dura. Es veu que l'Estat deu no sé quants milions d'euros a la constructora, i aquesta se n'ha afartat i plega veles. Estic tant emprenyat... Si a hores d'ara encara hi ha gent que viu a Catalunya i no vol la independència, és que o és ben cega o és ben estúpida. Ens estem ofegant. I el govern de Catalunya, tampoc sembla que faci res. Perdem temps tirant-nos les plats pel cap, divagant, barallant-nos entre nosaltres, discutint la situació d'un punt o d'una coma,... per comptes de llaurar el present i plantar cara i dir ben clar que ja en tenim prou: que fotem el camp! Prou de maltractar-nos, prou de no complir compromisos, prou de torejar-nos com vedellets joves... No al·lego qüestions identitàries, simplement econòmiques. Espanya és crisi. Espanya la provoca aquesta crisi. No para de xuclar la mamella, ens esta deixant secs i nosaltre, ben adormits. Com pot ser que la manifestació del juliol hagi quedat en no res??? Va home, va! A vegades, sento certa vergonya...

Preparació pel F.C.E. i el cap de setmana passat...

2011-03-18T17:18:00.008+01:00

Avui he conegut el nom de la mestra que a partir de dilluns em prepararà pel FCE. Bé... no sé què dir-vos... és la mateixa profe que he tingut en el darrer mes, i no em convenç del tot. De fet, la convenço més jo a ella que ella a mi, perquè avui m'ha fet saber que novament serà la meva professora a partir de dilluns, i que està contenta de continuar treballant amb mi :S i que em diu que aconseguiré el FCE amb una A (els aprovats en FCE es qualifiquen en A, B i C, de millor a pitjor resultat...) Home, a mi m'alegra que estigui tant convençuda, però jo estic ben acollonit.. ja que a vegades les seves explicacions són una mica fluixes. A vegades no, però de vegades si... i això em fa patir... bé, sigui com sigui, em continuaré esforçant com fins ara, i d'aquí a 3 mesos en tornarem a parlar. De moment, m'espera un cap de setmana entre libres, exercicis i listenings... Espero que Déu l'escolti, i el timestre sigui ben profitós. Millor dit, profitós d'A :D

I bé, al setmana passava vaig tenir visita. Ja en fa una setmana i fins avui no en parlo ni poso fotos, imagineu si els dies se m'arriben a fer curts... Van venir a veure'm, directament des de Catalunya, la Perrakamala, la Gatassacega i la RatolinetaIniesta (hahahahaha). Aquí teniu una foto dels quatre elements a l'estació de Brighton.

El dissabte vam anar a Stonehenge i bé, el cert és que me l'imaginava més gran i menys "tancat". Hi havia cordes per tot arreu, que no et permetien acostar a les pedretes més del que ells creien que era la distància prudencial. Es veu que antigament la gent hi anava amb pics i agafava trossets de pedra com a souvenir... tela marinera... Ei, però ens ho vam passar molt bé i vam riure tant que encara em fa mla de panxa! Gràcies!

Entre la responsabilitat i l'auto-confiança...

2011-03-08T18:51:00.002+01:00

Avui estic molt cansat. De fet, m'hauria de posar a estudiar per l'examen que tinc el divendres, però estic tant esgotat del cap que ja no carburo... així que m'he decidit a fer un post...

Aquest cap de setmana vaig fer el pre-test per poder accedir al curs del FCE (First Certificate in English) i avui ens han donat els resultats. Resulta que he obtingut un dels millors resultats. L'examen no era fàcil. Teòricament no podia fer servir diccionari... És un exament que et dónen per fer a casa, durant el cap de setmana, i és per veure si tens prou nivell per accedir al curs específic de preparació del FCE. Però què pasa si no saps què vol dir una paraula que és clau per entendre l'exercici que has de fer? Doncs que t'has d'espavilar... Bé, tornant al tema... he obtingut una de les millor puntuacions de tots els companys. L'examen no era gens fàcil, però he obtingut gairebé 70% d'encert, a més d'una gran felicitació pel meu tipus d'escriptura, que ja us avanço, no és res d'especial però ells hi deuen veure un "no-sé-què"... Sigui com sigui, estic content perquè veig que els esforços serveixen per alguna cosa! I no només això... sinó que recordo, quan de petit a l'escola sempre hi havia un company que era la "referència": aquell a qui sempre preguntàvem, aquell qui sempre ho tenia tot clar... i avui per uns moment, he tingut la sensació que l'alumne "referència" era jo. Perdoneu-me la molèstia, no vull ser malinterpretat, però és que m'he adonat que hi ha gent que em pregunta els dubtes a mi i em felicita perquè li ha agradat la meva "composition". Bé, també penso que si passéssin menys hores al bar i més a l'habitació estudiant, també obtindrien bons resultats...

Això si, em passo els dies davant dels llibres...vaig al "cole" de 9 a 16.30h. i quan surto, de 18 a 20 estic fent els deures, estudiant... Estic realment esgotat. Esgotat. No tinc temps per massa cosa, però malgrat estar esgotat, estic content perquè em veig proliferar, i això, no sempre és fàcil de veure. Els profes em diuen que no afluixi, que l'avanç és més que bo, i aixo m'esperona a no defallir. Ara bé, aixo no treu que estic ESGOTAT.

El plural de "Mouse" és "Mice" !

2011-03-05T22:07:00.003+01:00

Divendres al vespre era a la cuina fent el sopar. Salmó a la planxa i amanida. Boníssim... mmmmmm! Amb la cuina a tot drap i la ràdio no em vaig adonar de la companyia que tenia: quieta i observadora, des del terra estant... un ratolí simpàtic (i crec que famolenc...).

Quan es va adonar que l'havia vist, es va fotre a córrer i es va amagar rera la nevera. Vaig intentar parar-li una trapa, però no em va sorit bé i es va anar a amagar rera una altra nevera.

En aquell moment, vaig percebre que a darrera el ratolí, corria el risc de perdre el salmó, recremat a la planxa, així que el vaig deixar estar i em vaig dedicar al sopar. Al cap de pocs minuts, va entrar una companya de pis a la cuina i la conversa va anar més o menys així.

Jaume: "We should do somehting, there is a mouse in the kitchen"

Flatmate: "I don't like mice, I'm off!"

Conversa acabada. Moralina: es veu que a mi si que em deuen agradar els ratolins.

Al vespre li vaig enviar un sms al responsable de la casa, dient si podia aconseguir una ratera i una mica de formatge... I la resposa que he rebut, així resumida, és que hi ha un ratolí perquè fa dos dies que la cuina és plena de molles i plats bruts (quina novetat!)i no netegem. Que jo mateix puc comprar una ratera i li puc presentar el tiquet i em pagarà la "inversió". I que si som més nets aquestes coses no passaràn. Sabeu què li he contestat? Que si jo hagués de netejar tot el que embruten els altres, per comptes d'estar aquí estudiant, hi seria per ser el senyor de la neteja. Ah, i que la merda, cadascú es neteja la seva. I la meva, està netejada i els plats nets són a "puestu". I per cert, per mi, el ratolí ja s'hi pot estar tant de temps com vulgui, que també és fill de Déu i té dret a la vida. I així d'aquí a unes setmanes, per comptes de tenir un mouse, tindrem uns quants mice.

Les setmanves voladores i els Músics del Covent Garden

2011-03-01T21:52:00.004+01:00

Fa dies que no publico res al blog, però és que tinc la sensació que els dies són molt curts. No tinc temps de fer tot el que desitjaria, i al final del dia sempre tinc la sensació de no haver estudiat prou. Els dies em passen molt ràpid, i les setmanes, volant. Aviat farà dos mesos que vaig arribar i tinc la sensació (espero que errònia) de no aprofitar prou el temps. Crec que tornar a estudiar "lletres" després de tants anys de no fer-ho em costa. Vull dir que no tinc la facilitat que tenia abans. Bé, tampoc no és que en tingués massa de facilitat abans, però més que ara si... hehehe...

Bé, sigui com sigui, els darrers dos caps de setmana han estat molt atapeïts. Aquest cap de setmana vaig tornar per primer cop des que sóc aquí a Vallirana (viatge llampec), a veure la família i a assajar Sciurus; i l'anterior vaig anar a Londres, a retrobar-me amb una vella amiga, l' Irma, que fèia 3 anys que no havia vist -doncs des que va acabar la carrera, ella va venir a veure a Londres i ens hem vist poc-. Comprovo, content, que la vida li va estupenda :D i que serà difícil que la torni a veure per Catalunya... Vam passejar per Londres, (perquè no calia fer el turista, doncs la city jo ja la tinc més que vista i ella encara més) i vam anar a berenar una "black forest" a una pastisseria extraordinària del centre... :D Seguidament a veure Blood Brothers i nari nant... Vam aprofitar molt el temps! I.. vam anar a comprar una guitarra... barateta, barateta...(69 lliures) Doncs em resulta més comprar-me'n una a London que enviar-me la meva des de Barcelona per missatgeria. No us ho perdeu, em dèien que costaria uns 120 euros (i 120 més de tornar-la), i tot i això no em podien garantir que la guitarra arribés en una sola peça... quina tela.... Una guitarra que val més de 1000 euros... i no em podien garantir res... en fi... "no comment" que dirien aquí. Bé, i diumenge a la tarda, abans de marxar de la ciutat, vam anar al Covent Garden, un lloc al que sempre que vaig a Londres m'agrada anar, doncs sempre s'hi veuen molt bons músics... I aquest cop no en va ser una excepció. Està clar que la cultura musical a casa nostra, està a anys de l que hi ha a UK. A veure què esperen les institucions de casa nostra per posar-se les piles... Mireu els vídeos que adjunto, i treieu les vostres pròpies conclusions. Perquè després diguin que la música clàssica no pot ser atractiva, interessant i divertida...

Fins al proper post! :D

El gust de la truita de patates

2011-02-17T21:43:00.003+01:00

El divendres a la tarda tinc el costum de fer 7 entrepans per a tota la setmana i els poso al congelador. Dos d'ells (de truita de patates) són per dinar dimarts i dijous, dies en que també tinc classe a la tarda; els altres 5, (de pernil salat) per esmorzar de dilluns a divendres. Cada dimarts i dijous, agafo els entrepans de truïta, i a darrera hora del matí, els poso al damunt d'un radiador de la classe, perquè així a l'hora de dinar, la truita és calenta i just al punt, com a mi m'agrada. La setmana passada, quan la professora es va adonar que hi havia un Objecte No Identificat al damunt del radiador, s'hi va acostat amb cara d'estranyada. No acabava de veure què era, així que jo li vaig explicar que era el meu dinar, que s'estava escalfant. No s'ho creia... va fer una cara de sorpresa...

El fet és que avui, com cada dijous cap a les 8,30h he pres l'entrepà del congelador, però aquest cop m'he despistat i me l'he deixat al damunt de la taula de la cuina... No me n'he adonat fins que he arribat a l'escola... masa tard... així que a l'hora de dinar he hagut de menjar aliments Britànics, que francament, prou lluny estan de la truïta de patates, i molt més encara de la dieta Mediterrània... Sigui com sigui he dinat... A les 14h he anat a classe i la professora em diu "Què Jaume, ja has dinat truita de patates?" :S Li he respost que no i li he explicat el que m'ha passat... Ja és casualitat que m'ho hagi preguntat avui, he pensat... com si ho hagués olorat...

Sigui com sigui, quan he arribat a la casa cap a les 17 i escaig, he trobat dos entrepans descongelats al damunt de la taula de la cuina, tal i com un servidor despistat els havia deixat. El de pernil, d'esmorzar, ha servit de berenar; i la truita de patates ha servit per sopar, acompanyada amb una mica d'amanida.

Sigui com sigui, mentre em menjava la truita de patates m'ha vingut un gust d'antic, d'abans. M'he recordat de la truita que quan jo era petit, la meva àvia fèia puntual i deliciosament cada divendres per sopar. A casa, de tota la vida que el divendres és de truita de patates. Aquest vespre, mentre me la menjava pausadament gaudint de cada bocinet de patata m'ha vingut el record d'aquell gust de truita que fèia la iaia. Truita d'abans, de quan jo era petit, feta sense presses... a foc baixet perquè quedés ben cuita. Com m'agradaria poder-li dir un cop més lo bona que era. Ella.

Avui estic ben emprenyat!

2011-02-12T21:33:00.005+01:00

A l'any 2008 vaig anar a Canterbury, i vaig fer un post explicant això www.elnendecalapona.blogspot.com/2008/11/la-catedral-de-canterbury-i-el-catal.html
(és imprescindible llegir-lo per entendre el que explico avui)

Doncs bé, avui he tornat a Canterbury. He pagat 6 lliures per entrar (ei, amb descompte de carnet d'estudiant, eh?) I un cop a dins, la senyora em pregunta "En quina llengua vol el tríptic", i jo, content dic: "en Català!" Nois... no el tenien. Li he preguntat per què no el tenien i m'ha dit que no podien tenir totes les llengües del món perquè no tenien espai. Jo deuria fer cara de badoc. Que no tenen espai a la catedral de Canterbury? Si els en sobra un pilot! Jo li he dit que fa 3 anys vaig anar-hi i ells mateixos em van demanar si podia fer una traducció al Català. La vaig fer, la vaig enviar i em van contestar que estàven molt agraïts. I ara resulta que no l'han publicat? Els vaig regalar el meu temps per a no res? Però què s'han pensat!

Seguidament, li he dit que el Català era parlat per uns 10 milions de persones i que allà hi havia llengues amb molts menys parlants. Però bé, m'estava encenent i ho he deixat estar. Ara bé, això no quedarà aquí. Demà, amb el cap més fred, faré un email a la senyora de la catedral amb qui vaig estar en contacte fa 3 anys i li demanaré explicacions. I com no me les doni, hi tornaré a anar presencialment... Això no s'acaba aquí, oh i tant que no! Estic MOLT enfadat.

It's raining cats and dogs!

2011-02-10T19:39:00.002+01:00

Avui ha plogut tot el dia a bots i barrals. It's raining cats and dogs que dirien aquí... A més, he sortit de casa sense el paraigues, així que era de preveure que seria un dia per acabar xop. Bé, xop del tot, no. Per sort l'anorac i les botes són "estupendus", però el tros de cama que hi ha entre l'anorac i les bambes... Déu n'hi do! Espero no haver-me encostipat... perquè amb lo delicat que sóc, de seguida que corre l'aire m'encostipo jo ...
Bé, fet i fotut, ahir va fer un mes que sóc a UK. Un mes. Com passa el temps. De fet, els dies em passen a una velocitat que de vegades penso que sóc incapaç de digerir correctament tot el que tinc cada dia quí. Se m'escapen coses. Moltes. Però és que no dóno abast. I no em refereixo únicament a les qüestions "tècniques" de la llengua, sinó al fet que si el temps passa tant de pressa no tinc temps de digerir correctament aquesta gran experiència, de tocar-la, de sentir-la, d'adonar-me de tot el que passa. Només em queden 5 mesos, i no els vull desaprofitar. De cap manera.
El primer objectiu que m'he marcat aquesta setmana, no ha estat acomplert. El segon si.
El primer era no treure menys d'un 9 al primer examen de "General English" que vaig fer ahir. Merda, he tret un 8,3. No està malament, però per mi no n'hi ha prou, i més, quan vaig fer errades que hagués pogut evitar. La professora diu que era un examen força difícil, però jo senzillament l'he trobat facilíssim. No ho sé, a vegades penso que hauria d'estar a un nivell més alt, però la profe em diu que aquest és el meu. I crec que ella té un gran vagatge amb aquestes coses, per tant, me'n refio. Demà tenim una tutoria personal, a veure què em diu...
El segon objectiu era començar a entrar en contacte amb la societat "British". La de veritat, no la dels estudiants estrangers, així que ahir m'en vaig anar a la biblioteca de Hove a fer-me el carnet i a buscar informació de cursos, associacions, etc... I bingo!!! Només arribar vaig trobar 3 llistats força complets amb dades d'associacions de tota mena. Moltes dedicades a la meditació i al relax , masses. Jo buscava algun Esplai, per mirar de fer-me monitor, però no he trobat res d'Esplais. Però si 3 coses interessants. La primera dèia així: "First Time Cook". Curs de cuina. Ja m'hi he apuntat. Els dimecres, durant 5 setmanes aniré a que m'ensenyin a cuinar sanament. Preu: 10 lliures en concepte de compra dels aliments que es faran servir durant el curs. El curs és gratuït, i si ho sol·licites, et paguen el bitllet d'autobús per anar-hi. Què més vull? Ja m'hi he inscrit! Veient com cuinen i com mengen aquí, tinc poca confiança en que un cuiner Britànic m'ensenyi a cuinar massa (per cert el darrer dia del curs ensenyen a cuinar "Spanish Omelet", hahaha com he rigut quan ho llegia davant del PC), però el que importa és intentar crear un teixit social, que és el que em sembla més difícil. Més que arribar a l' "advanced". La segona opció són classes col·lectives de Cello a un preu realment bo. Si em deixen un cello, m'hi apuntaré. És un instrument que sempre m'ha agradat... i qui sap, potser ara és el moment. I a tercera cosa és afegir-me a una coral. Quan acabi aquest post, els enviaré un mail, i a veure què em contesten. El que em pregunto és... si acabo ananat a classes de cuina, de cello i a cantar... com cony m'ho faré per enllestir la feina que ara ja vaig de cul per fer????

La no sempre fàcil convivència i la meva intolerància.

2011-02-03T22:33:00.003+01:00

Sóc un intolerant. Si. Ho tinc clar! Els motius, clars:
Dijous passat, ara fa una setmana, apareixen una pila de 8 o 9 plats i coberts i cassoles bruts a la pica de la cuina. S'hi estan dijous, divendres, dissabte... i diumenge apareix una nota enganxada a la paret de davant la pica que diu alguna cosa així com "No deixeu els plats bruts a la pica durant dies". Dilluns, miraculosament, ja no hi eren. Entretant, el diumenge, quan vaig a la cuina, trobo, al mig de la taula on cuinem i mengem, una llauna de cervessa mig plena (amb una pudor que cardava a birra que tombava d'esquena) i la taula plena de molles, i envasos de diferents productes mig oberts i a mig consumir. També alguna ampolla de vi mig buida i alguna altra cosa que ara no recordo. Vaig redactar una segona nota (la primera no la vaig fer jo) que dèia algo així com "no sabia que en aquesta casa hi visquéssin porcs". Quan estava a punt de penjar-la a sobre de l'altra nota, m'ho vaig repensar. Vaig pensar que aquella nota, enterboliria la convivència, i posaria de manifest, un cop més, la meva intolerància i el meu poc respecte cap als altres; així que vaig optar per agafar una mena de rajoleta que hi ha penjada a la cuina que vindria ser la típica de casa nostra, que pengem a la paret d'entrada a casa que hi diu "Aquí hi viu un Català", o "Aquí hi viu un del Barça". Però a la rajola en qüestió hi ha un text per nens petits que traduït, ve a dir una cosa així com "Si embrutes, neteja; si obres, tanca; si ho escampes, recull-ho... etc". Així que vaig optar per guardar la nota a la butxaca, que si, era un pèl agressiva... i vaig agafar la rajola i la vaig col·locar estratègicament al damunt de la llauna de cervessa, tot fent equilibris. Mentre era allà cuinant el meu dinar... va entrar un xicot Turc. Va mirar la llauna de cervessa i la va buidar a la pica de la cuina. Va agafar la rajola, se la va mirar i la va deixar al seu lloc. Les molles, crec que encara hi són... Bé, i així anem passant a empentes i rodolons. I després de la brutícia, us parlaré de la gavatxota. I us preguntareu, qui és la gavatxota? Doncs una porcassa que quan et mira, sembla que et perdoni la vida. I que va passar fa uns dies? Que la gavatxota estava fent malabars a la cuina amb 3 pilotetes. I què va passar? el que vèia que passaria, que una piloteta va anar a parar al meu plat. Quan es va girar per mirar-me li vaig fotre una mirada que la vaig deixar fulminada. Ara encara em perdona més la vida, pobreta. I bé, som dijous al vespre, moment en que els "teenagers" surten al que en diuen "go clubbing" anar de copes, vaia... I jo m'he decidit a anar a la "living room" a mirar una mica la BBC, o quelcom interessant en llengua anglesa. Entro i em trobo la gavatxota amb una amigueta, amb el portàtil a tota merda amb una música xumba xumba que et perfora el cervell. Jo em dic, què faig? Evidentment, entrar i posar la tele a tota merda, doncs aquí hi som per sentir i estudiar Anglès, i no per escoltar "música" xunga, de la més xunga que us pogueu imaginar...
I jo escoltant la "telly", i ella la seva música. I m'he posat a redactar aquest article. Al cap d'una estona, m'ha demanat si podia pagar la tele. Jo estava tant posat en el post d'avui, que quasi ni l'he sentida... Li he respost, en català "La teva llibertat acaba on comença la meva", però com que no m'ha entès, seguidament li he dit que podia pagar la tele. El ball està servit.
Ei, però també he fet algun col·lega, eh? Però d'aquests que entenen aquesta frase... Aquesta de la llibertat, vull dir! Algú que no entengui això, no pot ser amic meu. Sóc o no sóc un intolerant? Bon cap de setmana! Dissabte aniré a Bath, ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat.

Avui a Southampton!

2011-01-29T21:44:00.005+01:00

Doncs això mateix. Avui he agafat aquesta carraqueta que veieu a la foto i en qüestió de dues hores he arribat a Southampton. Dues hores de tren carraqueta que han donat per molt. Han donat per pensar que encara que a vegades em queixi, sóc afortunat. Molt. Perquè em preguntava a mi mateix: Jaume, quanta gent voldria aturar-ho tot mig any, demanar un permís a la feina i anar a rodar món? I amb les circumstàncies econòmiques actuals? Encara menys... Bé, sigui com sigui, això que faig ho entenc com una inversió. Una inversió de temps i diners en coneixement, cultura, llenguatge, vida, aprenentatge, autoconeixement... Home, siguem sincers... i per aprendre Anglès, no? Si no hagués estat perquè vull aprendre Anglès de forma contundent i definitiva, no ho hauria fet. Almenys en aquest país, on fins i tot traspassar el carrer un dia que estàs despistat, et pot proporcionar un bon ensurt. De segur, si hagués hagut de triar un país per anar-hi a passar mig any, no hauria estat UK. De segur hauria estat, sense cap mena de dubte pels que em coneixeu, un país alpí. Suïssa, molt probablement! Bé, però tornem a Anglaterra, va. El viatge de tren ha estat més aviat avorrit. De Hove a Southampton, no té cap interès paissatgístic. Només en el tram final del recorregut, lleugerament!
I arribats a Southampton, el primer, comprar un mapa de la ciutat per una lliura a la màquina expenedora de l'estació. Un cop situat, cap al nucli urbà. Una de els primeres coses que trobo, un fragment de la muralla que envoltava la ciutat. En queden diferents fragments a diferents punts.

El dissabtes s'hi posa un mercat de productes artesans i no artesans. Algunes paradetes oferien donuts gegants, però me n'he estat! :D Com bé sabeu, Southampton és un dels ports més importants d'Anglaterra; i del sud, probablement el més important i que a més, ha passat a la història per ser el port del que va sortir el TITANIC, el dia 10 d'abril de 1912. Cinc dies més tard, s'enfonsava. El final de la història ja el coneixeu...

Museu dedicat al desastre del Titanic.

Port de Southampton, des del que es va començar el fatídic viatge. Hi havia un figurant en el moment de fer la foto...

El recorregut per Southampton, a l'hora de dinar, s'ha aturat a un restaurant "Pizza Express". És una cadena de menjar "italià" a preus raonables, que vaig conèixer el segon cop que vaig anar a Londres, i on vaig descobrir les postres ideals que per sort, encara fan! :D Pastís de xocolata acompanyat de gelat de vainilla. La mala notícia és que el tall de pastís era sensiblement més petit que el darrer cop que el vaig menjar ara fa mig any... La bona és que revisant el tiquet, m'he adonat que no m'han cobrat les postres :S Amb raó el dinar m'ha sortit força barat! :S

Per cert, mentre dinava la pizza i enllestia amb el pastís, pensava... Quina llàstima que la doctora Ratolineta (àlies Raquel), la Perraka Esquerpa (àlies Marc) i la Gatassa Cusona (àlies Lludoco) no siguin aquí amb mi per dir-los "Enjoy your meal!" i poder riure plegats. Però ja se sap, que hi ha coses a la vida que s'han de fer sol, encara que acompanyat, agraden més! M'agrada més dinar rient que dinar en silenci, però bé... un altre cop serà!!! :D
I per cert... quan tornava cap a l'estació, he passat per davant l'ikea i no he pogut resistir la temptació d'entrar-hi... encara faltava més d'una hora pel tren de tornada... i fa dies que estava pensant en una làmpara que m'aniria bé per l'habitació... Doncs han estat 13 lliures per una làmpara estupendíssima que m'he emportat sota el braç. Il.luminació blanca al·lògena, com m'agrada! Ja no caldrà que forci la vista quan estudii!!! Evidentment quan he arribat a la casa d'estudiants, l'he instal·lat i m'he posat a fer els deures! Amb la llum adient, es fa més feina i més ben feta! :D

Seven Sisters

2011-01-26T22:01:00.003+01:00

El cap de setmana passat no vaig parar. Un pèl estressat tot i ser cap de setmana (ja sabeu que a mi m'agraden tranquils, tot i que no sempre són així!), però guai!. Dissabte al matí vaig anar a Londres city, a veure el que fins al moment podríem dir que era un amic "mig virtual" i que a partir d'ara ja és un "amic real", l'Oriol. Vam estar tot el dissabte a casa seva, xerrant (també rajant, per què no dir-ho? jeje...), dinant, tocant la guitarra, el piano, sopant, xerrant més... bé el cas és que se'm va fer molt tard, i al final vaig acceptar la invitació de la família i em vaig quedar a dormir.
Però diumenge havia quedat amb uns companys de l'escola per anar a el que seria l'equivament de la població Sevillana de Doshemanas al Regne Unit... O sigui, Seven Sisters (acudit, fàcil, ja ho sé!) però és que per mi aquests dos topònims van relacionats! I us preguntareu què és Seven Sisters? Doncs és això:

Una mena de parc natural, on la gent hi va a passejar, i amb penyasegats que fan esgarrifar. No patiu, no m'hi vaig acostar més de lo necessari: si venia un mal vent, anava a baix! L'entorn és molt bonic!!! I el tinc a 15 km de casa... el problema és que amb aquests autobusos de dos pisos, i les carreteres revirades que hi ha a la costa sud d'Anglaterra, la feina és arribar-hi sense fer cap "arrujada". Bé, perdoneu que sigui tant explícit, ja m'enteneu...
Fins aviat! Una abraçada a tots els que encara em llegiu! :D

Ahir i avui... a la platja i a classe

2011-01-17T20:13:00.005+01:00

La casa on visc... La meva habitació és la de les tres finestres del primer pis, a la dreta.

Ahir al migdia, aprofitant que no plovia i feia sol (cosa molt poc habitual) vaig anar a fer un passeig per la façana marítima de Hove. La tinc a menys d'un minut de la porta de la casa, i el lloc no és gens desagradable...

Ben bé podria ser la Mediterrània... :D (Agonitza la sirena de la mar Mediterrània, Mediterrània...)

I un servidor.. amb anorac d'anar a esquiar, però a la platja del sud d'Anglaterra...

I canviant de tema... avui ha classe hi ha hagut el primer "dilema" del dia. Parlàvem dels diferents països, i dels seus tòpics, reals o no. A la classe hi ha una Espanyola. I cadascú ha anat dient els tòpics del seu país i l'espanyola -pobreta ella- (de Santander) ha dit que a Espanya "Sol, festa i toros". Ole tu, he pensat! Visca els tòpics... Fent cultura... I quan ha arribat el meu torn, la profe em diu, bé, d'Espanya ja se n'ha parlat, vols afegir alguna cosa? I jo dic, no, és que jo... i abans que pogués continuar un noi francès que bé sap de què va el tema diu "He is not Spanish, he is Catalan". I jo he pensat, Chapeau!! hahahaha!. La noia de Santander diu en veu alta, "but you are Spanish". I jo dic, "No, I'm Catalan". Ja hi som, he pensat. La profe ha quedat esmaperduda, i per no convertir-ho en un debat polític, he dit. "I'm Catalan. Acording to my passport, I'm Spanish; but, acording to my feelings, I'm Catalan, and just Catalan". La majoria de gent ho ha entès, però l'espanyola, crec que encara està rumiant. En fi, són així... Com a país, ens cal treballar molt més. No pot ser que encara hi ha gnet que es pensi que el flamenco és de Barcelona... I ho he pogut comprovar! :(

Una setmana aquí...

2011-01-15T20:02:00.005+01:00

Demà farà una setmana que vaig arribar a Brighton. Per sort, he pogut deixar enrera els 38 graus de febre, i tot i que no estic 100% bé, he millorat molt. Avui he anat a la farmàcia perquè em donéssin quelcom per ajudar-me a eliminar les restes de l'ecostipat de cavall que tenia, i estic content perquè ens hem entès perfectament, només parlant (vull dir que no han calgut ni la mímica ni els dibuixos). La farmacèutica m'ha atès super bé, i crec que m'ha donat unes pastilles ideals. Li he explicat el que em passava i ella ha arribat a la mateixa conclusió que jo: probablement una mica de sinusitis, residual de l'encostipat. Al matí he anat de compres. He trobat gairebé tot el que em calia: un coixí com Déu mana , dues samarretes de màniga llarga, un joc de llit (atenció el preu: funda de nòrdic, llençol de sota i coixinera per 16 lliures; molt més barat que a Barcelona), les pastilles anti sinusitis de la farmàcia i dues barres de pa. Això si, trobar-ho tot m'ha costat 5 hores, o sigui, tot el matí. És difíl trobar les coses quan no saps on són les botigues... A Vallirana ho hauria resolt tot en menys d'una hora...
No he pogut aconseguir una làmpara per la taula del despatx, ho continauré intentant. Arribat a la casa, he refet l'habitació amb el nòrdic, i així és com ha quedat! (el nòrdic que "venia de sèrie" amb l'habitació era espantòs... i per més que el renti... creec que no el faria net...) L'habitació que em van donar el primer dia era molt petita, però després de la pertinent queixa, ara és aquesta: És molt gran. A la foto no hi surt tota, però si la majoria. És una habitació molt digna, ara només em faltaria una estelada per penjar a la paret i donar-hi una mica de color, i per recordar el país del que vinc, que és el meu. :P
Avui per dinar, he fet la primera truita de patates "a l'exili". L'he fet amb 3 ous, i així la que m'ha sobrat, em serveix per fer-ne entrepans per dimarts i dijous vinent, que dino a l'escola. Els companys de la casa, quan han vist tota la paradeta dels etnrepans, han flipat, i m'han preguntat si ja tindria temps de menjar-m'ho tot abans que se'm fes malbé. Els he hagut d'explicar que els entrepans eren per congelar i anar-los agafant segons necessitat... Per cert el noi sud coreà ha quedat esmaperdut quan ha vist que em menjo el pernil salat "sense passar per la paella". hahaha!

I bé, aquí teniu el meu dinar d'avui: truita de patates i un xic d'amanida. Ja veieu que de gana no en passo. I la truita... mmm boníssima! Amb la recepta que em va enseyar la meva mare abans de marxar. Si dic que era exquisita, em quedo curt...! (L'oli és portat directament de Barcelona, i el vinagre de Mòdena, és boníssim, i comprat aquí). Per cert, el foradet que té la truita és la comprovació que era prou cuita i que ja la podia treure del foc! :D

Acabo d'arribar, vida "nova", primers dos dies...

2011-01-11T23:07:00.005+01:00

Seria populista, facilista i petulant dir que els Anglesos són obtusos perquè condueixen per l'esquerra. Però és que amb només 24 hores he pogut comprovar que són obtusos per més coses... i sinó mireu quin cartell que he trobat avui al wàter de l'escola...
Del primer dibuix no cal parlar-ne massa: és com a ells els agradaria que tu féssis les coses. El que no saben és que jo no m'assec si no és absolutament imprescindible. El segon dibuix: puc entendre, fins a cert punt, que no es pugui pixar dret. Les dones és evident que no poden... Els homes, imagino que per la falta de punteria que massa sovint tenen.... d'acord.
Però amb el 3er i 4art dibuix si que discrepo. A veure, hom no s'abraça al wàter per voluntat. Si hom s'hi posés com marca el dibuix, és ben bé per necessitat. O sigui, que només ho fas si has d' "arrujar" (perdoneu que no sigui normatiu escrivint aquesta paraula!), i tot i així, no crec que ningú foti les mans a la tasa d'aquesta manera... i arrujar, en ppi, no és quelcom agradable i ni que hom faci per voluntat, per tant, no entenc la prohibició. And the last one... què dir sobre el darrer dibuix? No per últim és menys esplèndid. Francament, jo no em poso mai així quan vaig a fer les meves necessitats... imagineu què passa si rellisca el peu? A on va a parar? I quina pot ser la magnitud del desastre??? Merda fins al genoll, que diriem... Bé, tot això per justificar que els anglesos són un xic "rarus", o no?

Un cop dit això us diré com m'han anat les coses, de forma resumida. Diumenge al matí em vaig posar a més de 38 de febre. Quin embolic... no sabia si podria marxar. Finalment, ho vaig fer, inflat fins a dalt d'antibiòtic i medicaments varis... (medicaments que encara prenc, perquè tinc un encostipat de cavall...) La feina va ser suportar el vol (cosa que de per si ja em desagrada molt) en aquell estat. Ho vaig fer. Vaig arribar a Brighton i taxi cap a la casa, que està a un quilòmetre i mig de l'estació. La casa d'estudiants no és cap luxe, però és digne, per més que he demanat un canvi d'habitació perquè la meva és molt petita! M'han dit que si, el dissabte passo a una habitació al pis de dalt que és més generosa de mides. Més que res perquè a la que estava (bé, encara hi estaré fins dissabte) si em poso a la taula assegut, els genolls em toquen a la paret -i jo no sóc gaire alt- o sigui que imagineu com de gran és la taula...

Dilluns vaig començar classes i la veritat és que em vaig estressar molt, perquè em semblava que no entenia res... però avui, un cop asserenat i més calmat, ho he començat a veure d'un altre color. Cada dia vaig a classe de 9 del matí a 13h.; i els dimarts i els dijous, també en faig de 14h a 16.35h. (veieu? no és més normal acabar a les 16,30?, doncs no, ha de ser a les 16.35h.!) En fi... que avui poc temps he tingut: arribar a la casa, fer els deures, sopar i estar aquí informant els meus amics de la situació!
I ara no trigaré gaire a anar a dormir, que són dos quarts d'onze de la nit hora meva (una hora més hora vostra) i estic rebentadíssim.
Fins ben aviat!

Ara si que si...

2011-01-02T17:52:00.003+01:00

Doncs si. Després de setmanes decidint i pensant el que era més convenient... Resulta que ara si que si. Finalment d'aquí a una setmana marxaré a Anglaterra a estudiar Anglès, a veure si milloro... Aquest post, simplement per dir-vos que si em voleu seguir, aquí podreu llegir-hi les meves aventures i desventures. Espero i desitjo que siguin més aventures que no pas desventures! Millor, dit, de desventura espero que no n'hi hagi cap :D
Però ara per ara, només una cosa és segura: us trobaré a faltar. I recordeu que si voleu venir a visitar-me, sereu ben rebuts! A Brighton hi ha lloc per tots!

De Barcelona a Stuttgart passant per les cascades del Rin

2010-12-13T22:45:00.006+01:00

Primera etapa del viatge per terres alemanyes... perdoneu però la cosa m'ha quedat desordenada...

Un servidor al peu de les cascades del Rin, a Schaffhausen

Un servidor al capdemunt de les cascades del Rin, a Schaffhausen

Un regal de la natura... l'arc de Sant Martí reflectit entre les aigues del Rin. Genial

I la prèvia de tot bon viatge centreeuropeu, sempre és un bon sopar al restaurant del tren, mentre t'apropes al destí, i deixes enrera el teu país... De forma plàcida, tranquil.la, calmada, sense pressa... o sigui, viatjant amb tren... una experiència genial malgrat el patrip patrom i el deficient aïllament que proporciona el tren Talgo... Molt recomanable.

Tornar a casa després del bolo

2010-11-07T17:39:00.002+01:00

El post d'avui és una palla mental.
Darrerament he entrat de ple en els "bolos de nit", per dir-ho d'alguna manera... Vull dir, tornar a casa després d'un bolo i que aquest no hagi estat de matí o de tarda, com em solia passar a mi, sinó de nit. I mai m'havia pensat que el camí de tornada - especialment si el fas sol dintre el cotxe- pogués arribar a ser tant estrany. M'explico. Un cop has acabat, i especialment si l'actuació ha anat bé, et queda com una mena de sentiment d'excitació que no és fàcil d'eliminar. Aleshores reculls, poses les guitarres i d'altres elements auxiliars a dintre el cotxe, i enfiles el camí de casa. Si ets a prop, sembla que fa menys pal; però si és lluny... puff.... i però no és únicament qüestió de mandra. No ho sabria descriure més bé, però és una sensació estranya. Molt. No sé si només em passa a mi o si li passa a més gent, algun dia ho preguntaré... però el cert és que costa molt posar-se dintre el cotxe i tornar a casa. El dia que vam actuar Igualada (població que es troba a 50 minuts de casa) potser hi va tenir a veure el fet que l'actuació comencés molt tard ( les 23h passades) i que s'allargués més del compte per diferents circumstàncies... però aquell dia em va assaltar aquesta sensació de forma especial.
No sé si serà qüestió d'acostumar-s'hi, o de si, simplement un dia aquesta sensació desapareixerà, però el que és cert és que és una sensació estranya. Com de voler fer perdurar l'actuació i no haver d'emprendre el camí de casa. En fi... encara sort que tres quartes parts del camí de tornada el faig acompanyat amb un altre músic... ara que hi penso, li preguntaré si ell també té aquesta sensació....
Ja he avisat que avui era una palla mental.
Fins el proper post!

Vacances a la italiana

2010-10-10T21:09:00.005+02:00

Amigues i amics!

Després de més d'un mes de silenci editorial, torno a la càrrega!

Barques al llac de Lugano (Suïssa, molt a prop de la frontera amb Itàlia)

I hi torno amb una breu explicació dels deu dies de viatge-vacances que he passat a Itàlia. Roma-Florència-Siena-Venècia-Como-Lugano-Domodossola i tornada des de Suïssa.
En resum i sense ànims d'ofendre: a Itàlia no hi tornaré en molt de temps, almenys. Em va semblar brut i deixat. Els hotels cars i cutres, i sense generalitzara, però vaig trobar alguns italians antipàtics i maleducats. No és normal que compris un bitllet de tren i et llancin el canvi i el bitllet de qualsevol manera a sobre el taulell. A més a més, els trens que an trajectes llargs entre ciutats principals són raonablemetn còmodes i nets; ara bé, que no et passi res al pujar a un regional o rodalies...em quedo curt si dic que són bruts, antics (molt!), lents, incòmodes i fa fàstic de seure-hi. Això per no mencionar la pudor insuportable a no sé ben bè què... però pudor, pudor.... repugnant...

Què dir del Vaticà? Doncs que mai he vist tanta riquesa com la que hi ha allà dins: no comment. Això si.. els gelattos i els creps de nutella a cada cantonada, espaterrants.... M'he engreixat, però bé, els vacances també són per això, no? :D
Perdoneu per la imatge esbiaixada d'itàlia, però és que l'any passat vaig anar a Àustria i em va encantar i és clar... comparo i no és ben bé el mateix...

Estirant un vagó antic en una via morta de l'estació de Siena... pesava eh?

A Venècia!

Al capdamunt del campanile de Florència

El Coliseum de Roma de nit!

Els trens regionals... sort que per les fotos la pudor no es nota...

Gelatto!

Al Coliseum de dia!

Una de t.rens

2010-08-22T13:05:00.003+02:00

Ep! Ja sabeu que la meva debilitat, a més de la música, són els trens en miniatura. Avui el post és un vídeo que parla per si sol. Totalment gravat a la maqueta que he fet! :D

Hi torno...

2010-08-13T20:43:00.003+02:00

Hola amics!

Després de mes de 10 mesos sense escriure res el blog, i davant la insistència dels meus lectors lletraferits, he decidit que m'hi torno a posar. Espero que la fal·lera bloguera em duri, però heu de comprendre que entre els horaris aquests tant bèsties que em fan fer a la feina, les classes d'Anglès, de gralla i de piano, algun viatget a l'estranger, el llibre que tinc a mig acabar (i que a aquest pas no acabaré mai) ... i una de les coses que m'ha fet -i encara em fa- més il·lusió de tota la meva vida: ESQUIROLS XXI-SCIURUS, doncs he estat realment ocupat...

Sé que pensareu, mira'l, estirarà cap a casa... Doncs aneu errats. No parlaré (almenys en el post d'avui) d'ESQUIROLS XXI, per més il·lusió que em faci. No vull fer autobombo i platerets...

Si hagués de parlar de totes les coses que a nivell de país han passat aquests deu mesos, Mare de Déu! Poc que en faria prou amb 387 pàgines de blog... Així que passarem per alt tot el que ha passat, que els columnistes habituals dels diaris ja s'han enacarregat de comentar -cadascú amb la seva particular bara, val a dir...-

En fi, al grà que deia aquell... Avui vull parlar de música. Vull parlar d'un disc que va editar Picap l'any passat. Històries de Catalunya 2.0. Històries de la katalana tribu.

I bé.. direu.. què és aquest disc? Doncs és un present magnífic per tots aquells interessats en la bona música, i en la història del nostre país. Però per parlar del disc, m'he de remuntar a finals dels 70, primers dels 80 del segle passat. Si, ja sé que direu que jo als 80 era un marrec... però poc o molt, ja escoltava música.

Als 80, com dèia, per casa hi corria una cinta de K7 que duia per nom "Història de Catalunya amb cançons" , si mal no recordo del desaparegut segell Edigsa. Un recull de cançons que explicaven la història de Catalunya -que si bé era esbiaixada i obviava molts capítols importants (però jo per aquells temps, no ho sabia)-, era una bona proposta si teníem en compte que el país havia sortit de 40 anys de dura travesia pel desert...

Doncs bé. Com dèia, en aquest disc i per qüestions òbvies, les coses no estaven del tot prou ben explicades... Així doncs, calia arrodonir la feina. I la feina ha quedat arrodonida al cap de 30 anys. Història de Catalunya 2.0-Històries de la Katalana tribu és un disc que, per començar, pedagògicament és genial. La història -sovint massa avorrida d'explicar en una aula- esdevé dinàmica i viva en les cançons que són cantades per diferents artistes de casa nostra com en Carles Belda o la Carrau, només per citar-ne un parell. Les músiques (que combinen brillantment so modern i so autòcton) i els arranjament són d'en Toni Xuclà, i les lletres... ai senyor les lletres... És el millor del disc! Com explicarieu de forma elegant i amb rima com va néixer la senyera o com ens va fotre la Isabel? O com els Catalans vam ser amos de la Mediterrània durant un temps? Amics, això és cosa d'en Joan Vilamala...

Escolteu el disc (que podeu comprar a la web de picap), analitzeu les lletres i compareu-les amb la història: GENIAL, simplement. Per més que jo hi dediqués tota la vida, em seria impossible trobar paraules més escaients per explicar tot el que s'explica en el disc..., i amb tanta destresa!

Perquè això si, malgrat que als Catalans al llarg de la història ens han fotut anant i tornant, el bon humor que regna en tot el disc, ens brinda -encara i malgrat tot- un bri d'optimisme. Seria molt feliç si la darrera cançó del disc, algun dia no massa llunyà, esdevingués realitat. Bé, l'haureu d'escoltar si voleu entendre de què us parlo.

Per avui, ja n'hi ha prou! Salutacions a tots i ben retrobats! :D

Vacances... passades

2009-10-16T10:26:00.004+02:00

Fa poc més d'una setmana que he retornat d'Àustria. No comentaré el viatge sencer perquè 10 dies donarien per omplir moltes pàgines i no tinc massa temps, però us poso 4 fotos per als curiosos!

Salzburg

Trampolí de salts d'Esquí a Innsbrück

Al cim de les muntanyes alpines que envolten Innsbrück

Davant el mític Orient Express, aturat a Innsbrück

Un document històric: fa 70 anys de la invasió de Polònia

2009-09-05T14:06:00.001+02:00

Aquesta setmana ha fet 70 anys de l'esclat de la 2a guerra mundial. L'1 de setembre de 1939 Hitler va llançar l'exèrcit alemany sobre Polònia sense cap declaració de guerra i basant l'atac en una mentida. Però no va sospesar prou bé les conseqüències ...

Podeu escoltar els 3 minuts de reportatge a:

http://www.goear.com/listen/69f4658/70-anys-invasió-de-Polònia-Jaume

(cal copiar l'adreça de goear en una finestra nova)

Tren cap a Perpinyà!

2009-09-02T15:04:00.006+02:00

Si m'enganxen els de la Renfe al damunt de la 252...

Ahir vaig anar d'excursió. Vaig decidir regar-me un dia de caprici, i el caprici consistia en anar d'excursió en tren. La primera idea era fer una ruta sortint de Barcelona- Tren estrella Costa Brava fins a Cervera (Catalunya Nord), Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc, Foix, La tour de Querol, Puigcerdà la Molina i Barcelona. Però hi havia un inconvenient, que era que la línia entre Puigcerdà i la Molina està en obres i es fan transbords en autobús... Passo del tema bus... i a més la ruta era una mica forçada per un sol dia...

A la parada de Portbou, direcció Cervera

Així que vaig prendre una opció més fàcil, que era anada i tornada a Perpinyà, i l'amic Ivan m'hi va acompanyar des de Llançà (per cert, de poc no el deixen pujar al tren!).
Vaig sortir de Bcn a les 07.53, amb el Tren estrella Costa Brava (un nocturn que vé de Madrid i arriba a Cervera). No faré comentaris del tren, molt inferior a col·legues seus europeus de la mateixa categoria. Sembla ser que la Renfe no està interessada en mantenir els trens que no siguin els mal anomenats AVES (Que no són és quen un succedani barat del TGV francès) o trens Talgos. L'oblit de les estacions mitjanes i petites del traçat de la línia de Girona a la frontera francesa és evident. Potser el govern podria apretar per millorar-ho... Però és clar que el Govern té tantes coses per arreglar i tant poques ganes de fer-ho... Quantes coses en podria aprendre el conseller Nadal i la mateixa RENFE de trens si m'escoltéssin a mi...

Al vagó cafeteria del tren Estrella

Un cop traspassada la frontera política imposada pel Tractat dels Pirineus... i ja a la Catalunya Nord, el canvi és evidentíssim. Bon manteniment de la línia, trens de prou bona qualitat... En fi... Perpinyà és força bonic, però amb 5 hores, tampoc no en vaig poder veure massa cosa... jejeje.
Si l'anada amb el tren Estrella de Barcelona a Portbou va ser prou còmoda (malgrat el seients del vagó cafeteria estaven gastats i se't clavaven els ferros al cul...), la tornada amb un tren regional va ser horripilant. Dues hores i 41 minuts assegut en un seients de plàstic dur sense cap mena d'acoltxamenta... i que a més a més, no arribaben més amunt de les espatlles... deixant el clatell i el cap sense possibilitat d'arrepenjar-se enlloc... El que és sinònim de "res de dormir!". Ah, i de Portbou a Barcelona, va aturar-se a totes les parades. Quina mena de servei és aquest? Quina vergonya!

El Festcat i la guitarra...

2009-07-26T12:46:00.004+02:00

Fins dijous passat vaig estar a l'Escola catalana de la Festa (FESTCAT) a Torroella de Montgrí. No hi havia estat com a alumne de gralla des de l'any 2004, i la tornada, no ha estat ben bé tal i com jo m'esperava. He après coses, això segur, però d'altres coses no han acabat de funcionar...

El que si que sembla que torna a funcionar, però, és la guitarra. Fèia temps que no la tocava així, de forma improvisada i amb ganes i motivació, i malgrat fa mooollts anys que vaig deixar d'estudiar guitarra de forma "seriosa", aquests dies ha quedat palès que quan es fa un bon aprenentatge, per més que passin els anys alguna cosa sempre queda.

Crec que si ara hagués de començar de zero, tornaria a escollir la guitarra (a més del Txelo, que m'ha anat captivant a mesura que han anat passant les anys!) , així que qui sap si em vaig equivocar el dia que vaig decidir deixar-la. Us deixo amb una foto de l'esdeveniment!

Ah, i gràcies als amos de la Fonda gran de Palamós! Que ens tenien a cor què vols, cor què desitges (és clar que amb els concerts de guitarra que els fèia, no n'hi havia per a menys!) ;-P

Dignitat

2009-07-02T11:37:00.002+02:00

Hola!
Perdoneu el retard, més d'un mes i mig sense escriure, però és que el dia ja no té més hores. Trenco el silenci amb una pregunta que podeu respondre, si ho voleu.
Vosaltres per què creieu que últimament la dignitat humana i la integritat moral no s'estilen?

Error!

2009-05-15T18:35:00.003+02:00

A vegades cal acceptar que potser el camí ha estat erroni

i que ens hem equivocat arriscant massa per una cosa.

MAPS - Vida!

2009-04-23T15:21:00.003+02:00

Ahir vaig assistir a la presentació del disc MAPS (de Maria Antònia Pujol). I quin resum en faig, sense ser crític musical, però si músic aficionat? Ho resumiria en poques paraules. CANÇÓ TRADICIONAL CATALANA EN ESTAT PUR. Una senzilla -però ferma- veu, acompanyada per una guitarra (suplint el piano del disc), un genial violoncel i percussió.

Les cançons que cantaven les àvies i que per moments hom té tendència a pensar que podrien desaparèixer si no fos gràcies a treballs magnífics i senzills com aquest. I precisament són aquests tipus de treballs -tirats endavant sense ajuda econòmica oficial ni de cap altre tipus i sovint autofinançats- que ens fan reafirmar en l'esperança -cosida per la tossuderia que encara ens queda a alguns catalans- que la música tradicional de casa nostra -massa sovint menystinguda i arraconda enfront de modes forànies que es mengen l'espai de la nostra tradició- potser no té les hores comptades.

Perquè gràcies a aquesta tasca musical i divulgativa, encara ens queda l'esperança de perpetuar per sempre aquestes músiques. Les músiques i cançons que cantaven els nostres avis, i que esperem, puguin cantar els nostres néts.
Depèn de tu, depèn de mi, depèn de nosaltres...

Maria Antònia i Companyia: FELICITATS !!!
Si en voleu saber més, o escoltar-ho: http://www.myspace.com/mapscat

Destrucció urbanística

2009-04-14T23:48:00.003+02:00

Ahir vaig anar a les penyes del Corral, de V.a.llirana, i vaig fer aquestes fotos panoràmiques de la vila. No faig cap comentari, les fotos parlen per si soles i ens mostren el desgavell urbanístic!

Plany de Salses a Guardamar

2009-03-27T22:28:00.006+01:00

A l'any 1980, el grup de la meva vida, -Esquirols- publicava aquesta cançó en el que va ser el seu disc més popular: Torna , torna Serrallonga. Amb lletra de l'actual Conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, s'explica la destrucció ecològica que patien els Països Catalans ja als anys 80.

Si als anys 80 la cosa estava malmesa, no diguem com està ara... I em pregunto com pot ser que la classe política catalana sigui tant estúpida de no protegir el territori. Agressions urbanístiques de tota mena, més amunt i més avall. I em pregunto com pot ser que aquell qui al 1980 va escriure aquesta lletra tant maca -i alarmant alhora-, ara faci coalició amb el grup polític del sr. Nadal, que diu que al litoral català encara s'hi pot construïr més... i que la MAT es farà tant si com no, i que el TGV passarà per on ells voldran tant si plou com si no plou, i tant si expropien terres a la gent que les protegeix i les treballa honradamanet com si no... En fi, als polítics catalans els caldria una bona reflexió. A tots els grups polítics, perquè no n'hi ha ni un de sol -al govern o a la oposició- que ho estigui fent bé.

El meu plany, per tots ells, per tots nosaltres i pel meu país, que tant estimo i que sovint, tant em decep.

El meu plany pels Països Catalans

Una cosa ens uneix ara de Salses a Guardamar: formigó, sorra i ciment, una cinta vora el mar.

De Colliure a Macarella la claror enterbolida, d'Alacant a Sa Riera la mar resta sense vida.

De la Garrotxa a la Segarra un solc i una ferida, de Setcases a Viella s'especula sense mida.

Del Conflent a l'Alcoià, de Menorca a la Marina entre boscos mig cremats ja només s'alcen garrigues.

I d'Ascó i de Vandellòs ni les runes quedaran, cap a Amposta i Vinaròs el petroli a la mar sura.

A Barcelona, tot fum a Tarragona, poca aigua, a Sagunt no es veu el sol, a València no pas gaire.

Una cosa ens uneix ara de Salses a Guardamar...

Què voldríem ser quan siguem grans?

2009-03-12T12:37:00.004+01:00

Dissabte vaig tenir l'oportunitat de mantenir una conversa amb en Joan Crosas, i vaig marxar cap a casa amb algunes velles cançons sota el braç. Aquí en teniu una!

Si fos barca, no ho voldria ser
al recer d’un port tranquil
on cada nit somniant amb estels llunyans
gemeguen i es bressolen.

Sortiria a la mar fora l’hora que fos
tot el cor posaria al timó,
i als vents del món i seria un velam ardit
teixit com un poema.

Canta, vela blanca,
la barca no s’espanta davant del temporal
Si cadascú hi vesteix en la mida
botó d’ escumes i una gavina

Si fos casa, no ho voldria ser
sense l’ombra d’un xiprer,
que des de lluny qualsevol caminant rebés
senyal de benvinguda.

Li obriria la porta de bat a bat,
posaria mes llenya a la llar
I a l’endemà quan partís li faria adéu
la roba estesa.

Canta xemeneia enlaire
la terra no s’espanta
del temps i el contratemps
Si cada casa mostra entranyable,
un fil de vida per la teulada

Joan Crosas

Aniré a visitar els crancs, passaré per casa del lluç...

2009-02-18T22:36:00.005+01:00

Aniré a visitar els crancs, passaré per casa del lluç... Així començava una habanera que han cantat uns companys de l'AMTP a l'audició quatrimestral d'avui. Jo també hi vull anar a visitar els crancs, i a parlar amb les sirenes, i a parlar amb la lluna, i amb els estels... Segur que ells no s'estan tornant bojos, i són menys estúpids que la majoria de la humanitat, que per deficinió, és rància, tonta i fa olor de neftalina. No entenc com les persones -éssers teòricament intel.ligents- esdevenen cada cop més éssers estúpids, presoners de la seva justeta intel.ligència.

Les coses van malament, i la humanitat no fa res per solucionar-ho. Sóc l'únic que ho veu? Sóc l'únic a qui li agradaria que el món fos diferent? Sóc jo l'únic que espera un canvi de comportament de la gent. Decebut. Tot petarà, i anirem tots a la merda.

Bé, a part de tot això, l'audició de gralla ha anat bé. No brillant, però si bé.

Perdoneu. Avui això és una palla mental.

24 de gener, quins mal vents!

2009-01-25T11:44:00.002+01:00

Al capdamunt del carrer Mare de Déu de Montserrat hi havia un arbre al mig del camí. Un senyor arbre.
Déu n'hi dó quin temporal de vent, ahir. Jo no recordo res d'igual al poble. El Baix LLobregat va ser la comarca més castigada del país.

A 30 metres de casa, uns veïns van rebre de valent. Sort que a la casa no hi havia ningú. Arbres tombats i arrencats de soca arrel per la força del vent, al damunt de la casa, aixafant-ne la teulada i tot el que hi havia. Les fotos parlen per si soles.

Així mateix, vam estar sense llum des de les 7 del matí d'ahir dissabte i fins avui a les 12 del matí. 28 hores en total. Espectacular.

Què podem fer?

2009-01-15T16:11:00.003+01:00

Avui l'exèrcit israelià ha bombardejat un Hospital, un edifici de la ONU i un edifici on hi ha les seus de diversos mitjans de comunicaciò, entre ells l'agència Britànica Reuters o Televisió de Catalunya. Israel, simplement ha dit que aquestes coses poden passar en una guerra i es queden tant frescos... Déu n'hi do. Davant de tanta intolerància, no se m'acut res més que contestar amb intolerància.

BOICOT ALS PRODUCTES ISRAELIANS. Són sobretot fruites i verdures, vins, cosmètics, productes i tecnologia per a l'agricultura i patents tecnològiques. També l'aigua Eden i els fregalls Nanas. La xifra 729 a sota el codi de barres indica que un article ha passat per Israel en algun moment del procés de producció o distribució. Amb el boicot als productes israelians mostrem el nostre rebuig a la seva política i pressionem perquè la canviïn.

Tota la informació la podeu trobar a www.palestina.cat

Moltes coses i poc temps per explicar-vos-les

2009-01-12T20:26:00.007+01:00

Fa molts dies que no actualitzo el bloc, però és que els dies no em dónen per a més. Tinc tantes csoes per explicar... però per ara em cenyiré al més imprescindible. Vaig accelerat perquè el meu cap va a 10 mil revolucions amb 10 mil projectes que tinc entre mans, i que de cop, m'han caigut a sobre. Espero sortir-me'n i no estrellar-me!
Primer de tot: us recomano un disc. Es diu "Comte Arnau" i és d'en Joan Crosas i Manel Camp. Simplement esplèndid, generós, fresc i musicalment genial. En diria moltes més coses, però no tinc massa temps, així que compreu-lo. El més sorprenent és que en Joan Crosas recupera cançons mítiques dels Esquirols, que pensàvem que ja no tornaríem a sentir amb la seva veu. Un treball genial.

En segon lloc. Vosaltres sabíeu que un regal ha de complir 3 característiques? Ha de ser útil, divertit i ha d'agradar a aquell a qui va adreçat. A mi m'ho van fer saber fa poquet, i crec que, és veritat!!! ;-)

I en tercer lloc, i continuant amb la feinada del llibre que estic preparant... avui he digitalitzat fotos que tenen alguns anys... i perquè en gaudiu, en poso alguna a continuació!

Grallers de Vallirana, als Tres tombs, el 8 de febrer de 2004

Apocaleus al Mas de les Fonts, abans de fer el Bateig de Foc, al setembre de 2001

Grallers de Vallirana.Correfoc de Les Santes a Mataró, acompanyant l'Apocaleus, el 26 de juliol de 2004

Em fa vergonya ser Europeu

2009-01-03T23:57:00.002+01:00

Avui la presidència Txeca de torn de la Unió Europea ha fet públic un comunicat on considera l'operació militar d'Israel contra el poble palestí com una acció defensiva i no ofensiva. Tenen vergonya?

1 de gener. Feliç 2009 !!!

2009-01-01T10:14:00.000+01:00

Hola a tots.
Som dijous dia 1 de gener de 2009. Les 10.15h del matí. M'he llevat a un quart de set del matí i he anat a treballar. Si gent, m'ha tocat. He sortit amb temps de casa, pensant-me que necessitaria més temps per arribar a la feina, per culpa dels controls d'alcoholèmia. La meva sorpresa ha estat l'absència total de cap cotxe de policia en els 20 kilòmetres que separen casa meva de la feina. Soprenent... NO entenc res. Que no diuen que vetllen per la seguretat? I doncs, com pot ser que no hagi trobat ni un sol cotxe dels mossos? En fi... a l'arribar a la ràdio, tampoc no es pot dir que el panorama sigui extraordinari: ampolles trencades pel carrer, pixats a casa cantonada (o sense cantonada!) i diferents grups de jovent, incapaços d'articular paraula i més a prop del terra que de mantenir l'esquena recta. En fi... Cal arribar a aquest estat per celebrar el cap d'any? Bé, per part meva només us desitjo un Feliç 2009,i que les sempre esquives deeses Pau, Salut i Fortuna us siguin propicies.

Cornuts i pagar el beure!

2008-12-28T18:50:00.002+01:00

L'estat d'Israel no en té prou de posar-se a dintre casa els Palestins i ocupar-los la terra, que a més a més els vol liquidar. Jo no sé com llegeix la història un estat que ha patit la persecució en carn pròpia. Que ràpid que obliden.
Un dirigent Israelià deia ahir per la ràdio que només atacaven "objectius terrorristes". Quina mentida, i quina vergonya, dir això mentre que per la tele es veuen imatges de civils morts i ferits, a centenars!
Ja és ben bé que el món s'està tornant boig. I els polítics europeus i els estaments internacionals, una colla d'inútils, sense voluntat d'aturar res: únicament saben fer comunicats no vinculants.
Els que som de països petits i perseguits, sabem ben bé el pa que s'hi dóna en aquests casos. El peix gros s'intenta menjar el petit, però per sort, el petit sempre té un forat per on escapolir-se, tot i que ara, els Palestins ho tenen una mica pelut. Pobres Paletins: cornuts i pagar el beure...

Joia en el món, Jesús és nat!

2008-12-25T20:54:00.002+01:00

Viatge als Alps Suïssos

2008-12-10T19:28:00.005+01:00

El dia 4 de desembre a les 20.15h agafava el tren hotel cap a Milà amb el meu amic Lluís, preparats per emprendre un viatge d'alçada. De Milà agafaríem el tren Cisalpino, que traspassa els Alps de sud a nord, en direcció a Zurich. A mig camí, transbord de tren, i encara un altre transbord abans d'arribar a Andermatt, on agafàvem el darrer tren del dia en direcció a Zermatt, un poblet Alpí situat a la falda del Materhorn i que per mi té un encant especial. Vam arribar a Zermatt a les 18h., o sigui, pràcticament 22 hores de tren. Una experiència genial.

Els dos viatgers a punt de sortir de l'estació de França cap a Milà!

Esmorzar del trenhotel, inclòs en el bitllet! Que bo que era!!!!

Patinant sobre gel a Zermatt ajudat per un pingüí rus!

La mala notícia: l'endemà boira per tot arreu. I nevada a dojo... No vam poder veure ni la glacera del Cornergrat, ni la d'Aletsch que té més de 24 Km de longitut, éssent la més llarga d'Europa! Unes hores més de tren, i cap a Sant Mortiz, seu predilecte d'estiueig i d'esquí de la jet set europea. La veritat és que ens hi vam estar molt poc (ni 24 hores), perquè vam planificar masses quilòmetres per massa pocs dies, així que queda pendent de tornar-hi amb més calma! Tren direcció a Disentis, poc abans d'arribar a Andermatt

El dia 8 el vam passar a Zurich, on vam fer les compres de rigor (xocolines i poca cosa més!) i al vespre, trenhotel altre vegada cap a Barcelona. El casc antic de Zurich és encantador.

En resum, un itinerari que he fet 2 cops i que recomano a tothom. No hi ha res més relaxant que els alps ben nevats i mil paisatges iguals però diferents al pic de l'hivern, recorreguts amb qualselvol dels trens suïssos que cusen tot el país, i que ofereixen una comoditat i un servei immillorables.

Paisatge Alpí proper a Fiesch

Tren de Chur a Zurich

Carrer de l'estació de Zurich, al capvespre

Prou antic per a ser recordat!

2008-11-28T11:56:00.003+01:00

Fa mesos que estic immers en un treball que m'il·lusiona enormement. Heus ací la sopresa: estic escrivint un llibre. Estarà basat en el desè aniversari del drac Apocaleus (de moment en té set, però com que la cosa va per llarg...), però la cosa s'ha anat engruixint, i bé, al final crec que el llibre esdevindrà una mena d'estudi de les entitats i/o colles que des de la recuperació de la democràcia s'han dedicat al foment de la Cultura popular a la vila.
He començat a recopilar informació que té més de 20 anys, i tot i que tot això em porta una feinada, crec que l'esforç valdrà la pena quan tinguem el resultat a les mans en forma de llibre! De moment he trobat cartells antics. Avui us en mostro un, concretament de la presentació dels primers diables de Vallirana, que es van fundar a mitjans 80. Us deixo el cartell publicitari d'aquell dia:

Déu n'hi dó com han passat els anys i la manera de fer cartells. Només puc dir: visca el Photoshop!

La catedral de Canterbury i el Català

2008-11-07T16:17:00.006+01:00

Com ja sabeu, ara tot just fa un mes que vaig anar de vacances al Regne Unit. Un dia vam agafar el tren a Victoria Station, i vam anar a Canterbury. Un poble preciós, que ha sabut conservar l'encant "antic" dels pobles d'abans. Però vull centrar-me en la visita a la catedral. Així que vam entrar ens van preguntar en quina llengua volíem el tríptic per a seguir la visita, i jo no vaig dubtar a espondre "In Catalan Language, of course", tot i sabent a priori que la possibilitat que tinguéssin el tríptic en la meva llengua era gairebé inexistent. La senyora no va fer cara de sopresa -dedueixo que això ja l'hi havia pasat abans- però si d' una mica de preocupació. Em va començar a assaltar amb preguntes sobre el Català... la seva situació... els catalanoparlants, i els que no ho són... i bé, jo amb el meu anglès que no arriba ni a nivell de First, vaig respondre com bonament vaig poguer...I xerrant, xerrant (la dona va ser molt amable) em va dir "escolta, tu series tant amable de fer la traducció del tríptic a la teva llengua?" I jo em vaig quedar amb cara de pa de quilo, perquè m'ho esperava tot menys allò. Decididament, vaig respondre, altre cop "Of course!". Així que em va dir que quan acabés la visita, passés per l'oficina. Quan hi vaig arribar, ja m'esperaven (la senyora ja els havia parlat de mi) i em van donar una adreça d'email on em van dir que podia enviar el tríptic quan el tingués fet. Així que quan vaig arribar a casa, mans a al feina. Photoshop per un tub, i tríptic fet, i correguit pel CPNL, no sigui cas que se m'escapi res... Ja està fet, i ha quedat espectacular. A continuació en podeu veure la prova.

La setmana passada els el vaig enviar, i quan ja pensava que no me'n dirien res més... vaig rebre un email. Us el poso a continuació, i vosaltres mateixos en podeu treure les conclusions.

Dear Jaume,
Thank you so much for taking the time to translate our leaflet. I haven’t had time to look at it in detail yet, but it looks amazing! Our Catalan visitors will be most impressed once we have produced it for them. Thank you very, very much for your time and support and I hope you will be visiting the Cathedral again some time so that I can thank you in person.
Kind regards,

Therese Heslop
Head of Visitor Services

La meva conclusió és que faig més feina jo en una setmana a l'estranger i pressupost zero, que la Generalitat de Catalunya en 20 anys de política exterior.

Creieu que jo seria un bon president de la Generalitat?

P.D. Per cert, la versió catalana del tríptic estarà més actualitzada i més ben redactada que no pas l'espanyola

Els follets i l'or de l'Arc de Sant Martí

2008-11-03T16:38:00.006+01:00

Passaven pocs minuts de dos quarts i mig de quatre de la tarda d'ahir diumenge quan feia camí cap a la feina. Mig plovia, mig feia sol quan de cop la natura em va premiar amb un regal en forma d'arc de Sant Martí. Es van fer visibles al cel tots els colors de l'espectre de la llum (vermell, taronja, groc, verd, blau, violeta i morat), tot i que jo, per un defecte visual que tinc, quan surt l'Arc de Sant Martí no veig tots els colors, i només veig la bandera republicana: vermell, groc i lila. Curiós no?

Bé, el cas és que anant en direcció a Barcelona per la B-23, per la banda dreta, l'Arc de Sant Martí sortia, com aquell qui diu, de la terminal A de l'aeroport del prat... Però el més sorprenent és veure on s'acavaba l'Arc per la banda esquerra. Ho sabeu? Doncs a Sant Just Desvern.

De moment tot normal, oi? Però recordeu que al final de l'Arc de Sant Martí hi ha dos follets que custodien una olla plena d'or... Per uns instants, vaig estar temptat de modificar el camí i no anar a la feina i anar a Sant Just , al final de l'Arc de Sant Martí a veure si hi trobava l'or...i finalment, em vaig desviar de la ruta. Però així que jo em movia, l'Arc també, de forma que no arribava mai al final del camí... quan de sobte, vaig recordar que el Molt Honorable President de la Generalitat vivia a Sant Just...

Ves que el final de l'Arc de Sant Martí no es trobés, precisament, a Ca'ls Montilla... vaig pensar...

(...estic rumiant...)

Sí, em vaig dir a mi mateix... Ha de ser això! L'Arc de Sant Martí , millor dit, el seu final, deu ser a Ca'ls Montilla on no hi ha una, sinó desenes d'olles d'or que serveixen perquè els fills del president puguin anar a una de les escoles més cares del país. Penso que no deixa de ser curiós, perquè, no havíem quedat que els socialistes estaven a favor de l'educació pública? I més olles d'or, segurament, perquè en aquesta casa hi hagi un bon servei, no? I un bon xofer, i menjar de luxe (res de marques blanques, eh?), i una o dos o tres senyores/senyors de fer feines, i algun jardiner/jardinera i un ascensor per pujar del garatge a la residència, i un Home-cinema d'última generació i jo que sé quantes coses més...

Perquè en temps de crisi, ja sabem que les olles d'or que hi ha al final de l'Arc de Sant Martí serveixen perquè els polítics les distribueixin a la població que ho necessita. Sort d'ells, que es congelen el sou perquè l'any vinent no puguin cobrar més del que cobren ara. Es veu de lluny que són gent honrada i que comparteixen els problemes de la majoria de la població i que s'estan de luxes i capricis en temps de crisi perquè el país no s'ho pot permetre. En fi, ja ho va dir en Montilla que creia en l'esforç i el sacrifici dels catalans per sortir del mal pas en el que ens trobem... Té molta gràcia...

Quin esforç fa ell? I la resta de la classe política? Que potser han deixat d'usar el cotxe oficial? Que potser han passat a treballar més hores? Que potser han deixat d'anar a restaurants cars i sofisticats com el Via Beneto?Que potser mengen menys? Que potser han portat els fills a l'escola pública? Que potser han renunciat als serveis i comoditats de les seves mansions? QUE POTSER HAN RENUNCIAT A RES?

Sí, jo us ho diré: la classe política catalana ha renunciat a una sola cosa: la vergonya.

I mentrestant, jo vaig arribar al final de l'arc de Sant Martí, i uns gossos d'esquadra no em van deixar accedir al jardí privat del President. No em van deixar accedir al jardí de la vergonya per agafar, tant sols, un grapadet d'or. No em va quedar altre remei que enfilar la B-23 cap a la feina. Com els que encara tenim dignitat i vergonya, decebut.

P.D.Amics polítics, perdoneu. Fa temps que he deixat de creure en la classe política.

Quan tot es capgira

2008-10-28T11:36:00.005+01:00

Això mateix. El diumenge vaig a dormir a les 2.30h., o sigui que de fet ja hi vaig el dilluns... El dilluns em llevo tard, gairebé a la mateixa hora que la gent "normal" fa un descans de la feina per dinar. I per mi és divendres, encara que no m'hi acostumo mai del tot, i continuo veient el món com la resta de mortals: com si fos dilluns, tot i que per mi... dilluns és dissabte, no sé si m'explico. I si al mig de tot aquest caos i desordre hi afegim coses interessants que t'acaben de fer perdre el sentit de la orientació, de sobte et trobes vagant pel món sense saber ni l'hora que és, ni el dia en el que vius. I de sobte, altre cop, veus que per uns instants s'atura el temps. De cop, sense previ avís. S'atura i et fa partícep d'un dels regals més bonics que et pot fer la vida, de manera que gairebé es perd la importància de l'ordre i de saber si treballes els caps de semana, els dilluns, els dijous, els dies senars o parells, el primer i darrer dimecres de cada mes, o totes les festes de guardar. Perdoneu, avui estic filosòfic.

Mataró

2008-10-20T17:15:00.003+02:00

Coneixia gent de Mataró una mica pesada. Des de fa poc hi conec gent molt trempada. Ja és ben veritat que, com diu la dita, de tot hi ha a la vinya del Senyor. I no diré res més, perquè les Teresines estàn mirant per la finestra, i després tot ho volen saber!
;-)

La dona A i l'home B

2008-10-15T22:17:00.002+02:00

Ahir vam començar temporada del "Retorn a Grinda", el nou producte radifònic d'Iniesta & cia Produccions, jejeje.
Obrírem part del program amb aquest conte, sorgit de la mà d'un dels millors guionistes que conec. Extraieu-ne les vostres pròpies conclusions.
A mi em va fer riure molt. Diu així:

La dona A apagà el cotxe. Aquell automòbil que el seu marit, l'home B, s'havia entossudit a comprar perquè duia una versió del GPS que no podia incorporar el Català. La senyora A sortí del vehicle encengué un cigarret que no estava etiquetat en Català. Féu, absorta en els seus pensaments, el breu tram fins a la bústia de la casa que no rebia correu en Català. Li havia de dir. Entrà a casa i veié l'home B fent un dels seus rituals preferits: agafar el diccionari de la RAE i llegir-lo als seus fills. D'esma, digué un hola esllanguit i es dirigí cap a la cuina mentre el seu, de moment, marit llegia amb una gran solemnitat la definició d' "inadaptado-a''. La dona A agafà un got de l'armari amb la simpàtica queta aixafada per un bulldozer. El got preferit de l'home B. Omplí el got de la queta maltractada amb sidra el gaitero. I quan escoltà la definició d' "inútil'' decidí que havia arribat el moment. Féu un glop llarg. Es mirà el got de la queta amb tristesa mentre pensava que li diria tot el que portava al pap des del dia de la vaga de fam:
-Cariño, esto te dolerá pero... Hem de parlar.

Resum Londinenc 1

2008-10-10T18:41:00.005+02:00

Bé, ara que ja sóc a casa i disposo d'un teclat que pica totes les lletes i tots els accents com Déu mana, aniré posant algunes fotos de Londres, i explicaré algunes de les coses més curioses.

Foto feta a la cantonada on hi ha la boca de metro del Camden Town

Començaré amb la meva amiga Irma. És una noia que vaig conèixer ara fa uns 9 anys, quan estudiava Producció d'Audiovisuals. Passat un temps, ella va tirar per una altra branca professional i es va instal.lar a London, on es guanya la vida la mar de bé! Malgrat la distància, poc o molt hem anat mantenint el contacte, i... divendres passat vam dinar plegats! És clar que va ser poca estona perquè ella treballava aquell dia, però esperem que hi haurà més ocasions i que no trigarem 8 anys a tornar-nos a veure!

Menjant un fantàstic entrepà de tonyina i cogombre, de la cadena de menjar ràpid, E.A.T. :S

Autofoto al Camden !!!

London trip, 2on, 3er i 4art dia

2008-10-04T23:43:00.002+02:00

hola
continuo actualitzant el bloc des del teclatxungo, aixi que no em tingue les errades tipografiquesi ortogrfiques en compte.
El segon dia, excursio a Canterbury. El mes desatca, esque a lentrar a la catedral, em preguntes an anlges en qin idima vll al guia. ijodic,evidentment, en catala. la senyora queda parada i em respon en angles,que ja li han demanat altes vgades, xo queno ho tenen.comncem a parlar i mofereix lespanyol. jo li dicque amb langlesja faig jejeje. Mentida. el cas es ue continuem parlnt i em diu, si jo seria tant amable de feros la traduccio de la guia a la llengua catalana. jo evidentmt livagi espondre que si, que els ho faria,i queels ho podia enviar per mail. em dirigeix a loficina de cantterbury, i alla em donen l adre'a de mail. moralina, ja inc feina. em van promete quesiels enviava el text en catala, publicarien el tripticen la nostra llengua,juntament amb la desena de llengua que ja tenienpublicades. si hofan aixi,els catalans hem guanyat una batallet mes.
Dia 3. excursio alregent s park. esta ple ple desquirols per tots ls costats! molt bonicimolt de verd i mesde400 varietats de roses. al mgdia,vamnaral mercat de Camden,on wi podntrobar les coses msinutils que us pogueu imagnar. tambe si troba robai bosses detela,aglunes d guapes. vaig quedar per dinar amb la Irma, una amiga de quanvaig estudiar imatge i so, i que fa 8 anys que va venir a viure a londres. noens haviem vist des de llavors. impresionant. tot i que haviemmantingt la relacio damisat pr email i mesenger.
a la tarda, excursio a lestacio de st pancrass,on hi arriba el tgv de paris, a traves de leurotunel. impresionant estacio. de veres, preciosa.
Dia 4. excursio a Cambridge, on hem visitat el nucli historic i hem fet una excursio pels canals que envolen la vila universitaria a,b una menade gondoles rotllo veecia. ha stat divertit!
a l tarda hemtornat ambtren a Londres i hem visitat la Tate modern. nois, ja se que queda molt "xic" dir que tha agradat molt, pe eskejo en art, no hi entencni unborrall. tant me fot un Tapias com un Miro, que per cert, estaven representats a la Tate modern. ara ledifici, impresionant de veritat.
Ale, men vaig a domrir perque ja no mi veig, de tant cansat que estic de voltar tot el dia.

London trip, dia 1er

2008-10-01T23:32:00.002+02:00

Doncs be, ja som a london. primer de tot perdoneu les incorrccions ortografiques, pero aquest teclat es petit, rao i no te accents ni la majoria de signes de puntuacio.
Estic molt cansat pkmhe patejat mitja ciutat, aixique sere breu.
el resultat del dia d avui es que:
a) quan mes gran emfaig,menys magraden els avions. em provoquen mal de panxa, mal de cap,un mal forca molest a les orelles i nervis i suor . fatal.
b) londres es unaciutat caotica pel que fa al transit. 100 cops pitjor que barcelona
c) no he trobat cap carquinyoli tant gustos i amb accent de la plana, i aixo que l he buscat, o sigui que em quedo amb el carquinyoli de veritat, el que ja conec ;-)
d) el meu angles es just, xo esta millorant adequadament i es suficient per entendre s i no fer massa el ridicul
e) me n vaig a dormir, pk estic molt cansat i escriure amb aquest teclat es una agonia.
Petons!

Dissabte i diumenge intensos, i dilluns estreno vacances!

2008-09-29T00:17:00.006+02:00

Aquest cap de setmana ha estat dels més interessants que recordo en molt de temps. Ahir concert dels Convidats a Manresa. Jugàven a casa, i evidentment, van jugar molt bé. Presentació del darrer disc " El millor dels somnis" (està per venir) i repàs a temes mítics de la banda com la versió de la Tracy Chapman "Baby can I hold you", i el "No et voldria perdre" de la Tina Turner; a més de clàssics pròpis del grup com "Visc amb un àngel." En general he notat el grup més elèctric que no pas acústic (com era més anteriorment), i no els va costat pas gens posar-se un públic, que a la segona cançó ja tenien a la butxaca. No deixaven fer fotos de l'espectacle, així que us heu de conformar en veure la façana del Teate Kursaal de Manresa (brutal!) i un disc que vaig comprar, per regalar-lo a un amic.

Al matí, he anat a veure els meus nebodets, guapíssims!, us deixo amb una foto del Marc:

i a la tarda, he anat a fer un tomb a Mataró. Últimament toca els toca el torn a les bvelles amistats. Si feia pocs dies anava a fer passeig amb la Laura, avui hi he anat amb en Lluís.

I per cert: les fotos que penjo, són fetes amb la nova càmera digital Nikon que els meus pares m'han regalar per anar de viatge a London. Ep, marxem dimecres i procuraré tenir-vos informats! Apa, per avui ja n'hi ha prou! A dormir! Petons per uns, i coces pels altres!

Ahir vaig fer de tot, com darrerament...

2008-09-25T22:07:00.006+02:00

24 de setembre, Mare de Déu de la Mercè. Festa Major de Barcelona. Un dia festiu intersetmanal que pintava no massa divertit. Però... cop de timó d'última hora i vaig convidar la Laura a dinar a casa. La Laura és una amiga que conservo de l'època que vaig estudiar so. Ara també treballa a CR, i ens veiem cada dia. Quedem sovint per fer sortides culturals, tot i que la d'ahir va ser més gastronòmica que res! El fet és que va venir a casa i va tastar la meva excel.lent fideuà. Va corroborar que sí, que és excel.lent!

Vam aprofitar per fer una visita a la m.a.q.u.e.t.a d.e t.r.e.n.s que estic construïnt des de fa ja anys. Tot i que no està acabada, la cosa ja comença a fer goig....

A la tarda, vam anar a veure la Cavalcada de la Mercè, que enguany, la vaig trobar una mica més pobra que fa un parell d'anys, el darrer cop que l'havia vista. Faltava bestiari històric de Barcelona, com l'Àliga, el Lleó el Drac i la Víbria de la ciutat, entre molts d'altres elements festius. Del nivell musical... bé més val que no en parlem. Es notava d'una hora lluny els grups que eren de músics llogats, o els que eren "grallers ocasionals..." quina por :s Us deixo amb imatges del dia! Ains, perdoneu la barreja però és que últimament faig tantes coses (algunes que no havia fet mai) que no dóno a l'abast!
I per cert, us recomano el concert que faran els Convidats el dissabte a Manresa. Presentaran el seu nou disc "El millor dels Somnis". Al teatre Kursaal. Si podeu, no us ho perdeu! Per cert, un amic m'ha dit (després d'haver-li presentat Els Convidats) que El millor dels Somnis està per venir. I sabeu què us dic? Que torno a pensar que si! o sigui que a dormir, i a somiar!

Ràdio Ssssilenci

2008-09-23T10:41:00.004+02:00

Els tres magnífics: Jaume, Marc i Gisela

El dissabte dia 6 de setembre, vaig anar amb la Xula d'Osona a veure el nou Garriguenc, altrament anomenat Marc. Col·legues i amics d'estudi i de professió, vam aprofitar per veure el pis nou del Marc (molt xulo!) i fer una visita a Ràdio Silenci, l'emissora municipal de La Garriga (Vallès Oriental). La Gisela i jo anàvem vestits d'estiu, i com que a la tarda es va girar pluja i temperatures un xic més frescotes que al matí, vam haver d'improvisar solucions en forma de roba. Jo vaig acabar comprant-me uns pantalons xulíssims per 10 eurus, sí, sí! atenció! Eren de la temporada passada i per això estaven tant rebaixats, però xulíssims eh? I la Gisela es va firar unes mitges estupendes!!! Hahahaha !!! Ens ho vam passar molt bé, i vam culminar el dia amb un concert d'Antònia Font a Sant Celoni!. Genial. Us deixo amb unes fotos de l'esdeveniment.

Jaume i Marc ! Ep, no anàvem borratxos, eh?

Jo amb les ulleres del Marc, que les trobo xulíssimes!

Fent el capullo al concert d'Antònia Font!

Els tres magnífics al locutori de Ràdio Sssilenci

Festa Major de Sant Mateu 2008

2008-09-21T20:09:00.007+02:00

Aquest cap de setmana ha estat la Festa Major. Tot i que al començament, pintaven bastos perquè no sabia com respondria el meu cos després de 12 dies sense sortir de casa i tenint recomanat el repòs pel metge... encara ha anat prou bé. La primera sorpresa és que al Correllengua, només havíem de tocar una peça al començament de l'acte i els Segadors al final, però resulta que.. oh misteris de les retencions a Vallirana, la batucada (que era l'encarregada de fer el cercavila) no va arribar a temps. Ohhhhhhhh ! Quina pena, amb el que m'agrada a mi aquest tipus de formació musical més nostrada que el pà amb tomàquet ;-)
El cas és que ens vam trobar al mig de la carretera, acompanyant la flama de la llengua fins a l'ajuntament, on vam tocar els Segadors. Que bé que ho vam fer! I amb dos timbals fondos, sonava TANT solemne!). Vallirana fa pujada... quan portava 3 peces ja no podia més. Per sort, vaig descansar una mica i me'n vaig poder sortir.
Seguidament el Correfoc, que diria que és els que tècnicamnet han funcionat millor, llàstima del forat al terra que ens va fer caure un portador, i l'Apocaleus va anar a terra... S'ha trencat una pota.. però suposem que ho podrem reparar amb relativa facilitat! Els dos bastaixos no s'han fet res, per sort! I aquest matí a les 8, Matindes, per despertar els dormints vilatans!
La sopresa del dia ha estat la monja Maria Josefa! Quan hem clòs les matiandes al davant de l'església, ens ha dit que li hem encantat com toquem i que gràcies pel regal musical que li fem cada any! Aquesta tarda, ens ha enviat un reportatge fotogràfic que no té pèrdua, del qual us en deixo algunes mostres a continació. Encara hi ha gent com Déu mana! Gràcies!
I l'ensurt del dia ens l'ha donat en Xevi, el jove timbaler de Malgrat, que l'hi ha entrat alguna resta de petard rebotat a l'ull, però per sort, tot ha quedat en això, en un ensurt! Bon Sant Mateu a tots!

Final de les Matinades al davant de l'església,
amb la germana Josefa, autora de les fotos i
fan de la formació "El vent de la Bèstia"

Cercavila de Sortida d'Ofici - Sant Mateu2008,

acompanyat l'Apocaleus

Cercavila de Sortida d'Ofici - Sant Mateu 2008,

acompanyat l'Apocaleus

Clausura de les Matinades de Sant Mateu 2008

En Brad !

2008-09-05T12:24:00.002+02:00

A primers de setmana vaig fer una cosa que fa un any, mai hauria dit que faria...
Vaig posar un anunci en un portal d'internet buscant un intercanvi linguïstic. És a dir, que buscava algun Britànic o Americà per ensenyar-li català o castellà, i que ell m'ensenyés anglès a mi.
Nois, el mateix dia un noi anomenat Brad, em va enviar un email demanant-me ajuda i col·laboració. Resulta que en Brad està fent un curs de professor d'anglès, i pel que vaig poder entendre, necessitava fer un treball sobre la pedagogia de l'ensenyament de l'anglès aplicat als estudiants catalans.
Amb certa pressa, em va demanar de quedar dimecres a la tarda, perquè el mateix dijous havia d'entregar aquest treball, i així ho vam fer. Per un moment, i mentre em dirigia cap al lloc de la cita (el vaig citar a les 6 de la tarda al Passeig de Gràcia amb Aragó, no fos cas que fos un psicòpata i em volgués assassinar!) patia. Pensava, "Jaume, per què t'has posat en aquest embolic. No coneixes de res a aquest noi, no en sap res!".
Bé, sigui com sigui, ens vam trobar. Van anar a un bar al carrer Pau Claris i realment la conversa va ser super guapa. Bé, més que conversa, gairebé va ser un examen oral. En nano (dic nano, perquè jo ho sóc, i ell és 2 anys més jove que jo) estava interessat en sentir-me parlar, veure quines coses em costaven especialment de pronunciar, on feia els error més freqüents, què em motivava a remprendre les classes d'anglès, etc...
Ell va fer el seu treball, i jo vaig creure'm que sóc capaç de mantenir una conversa més o menys coherent en llengua anglesa!
Ell parla zero català i castellà, ja que tant sols fa 3 setmanes que viu a Barcelona. Diu que li agrada molt, i que vol fer carrera aquí com a professor d'anglès...
El temps dirà si la cosa prospera o s'acaba, però jo estic per que prosperi... i mai se sap... poster al final ens fem amics i tot!
Es veu un tio sincer i trempat. Ei, i és americà, eh?
Ja us explciaré com evoluciona tot plegat!

26 de juliol, Santa Anna!

2008-08-26T20:18:00.007+02:00

L'endemà de la festa, teniem actuació amb l'Apocaleus i el Vent de la bèstia a El Vendrell, en motiu de la Festa Major de Santa Anna.

Una actuació brutal, molt bonica, tant pel que fa al recorregut com a la quantitat de bèsties que hi prenien part.

Us deixo amb algunes fotos de l'esdeveniment!

L'Apocaleus a punt d'apagar-se

L'Apocaleus a punt de ser encès

El Vent de la Bèstia, sonant a tot drap. D'esquerra a dreta: Sandra, Maria, Jaume, Anna Maria, Ferran i Albert

I fent cas al clamor popular, us explicaré què va passar les hores prèvies a aquesta actuació...

Resulta que vam dinar tots a casa meva, i vam aprofitar per celebrar -altre cop- Sant Jaume i Santa Anna. El cas és que vam dianr macarrons i la coca de nata que havia sobrat la nit anterior, per postres. I què passa quan ajuntem dos menjars que m'entusiamen? Doncs.. que no tinc aturador. Sí, golafre, una mica. I què? Per un cop que em passo.... Bé, doncs si, per un cop ho vaig pagar car... Em vaig empatxar. I quin empatx... Però lo bo és quan quan vaig sortir de casa, em trobava bé... però a mesura que van anar passant els minuts... vaig començar a sentir rebombori. Tenia un malestar a la panxa... Bé, amb aquesta que vam arribar a la Pineda, a Vila-seca, al Tarragonès, ja que havíem de tocar a la Trobada Nacional de Bastoners. Eren les 6 de la tarda, i feia una calor i un sol de justícia que flipes.... Vam començar a tocar i.. tururut. El meu cos va dir prou. Entre els macarrons, la coca de nata, la calor, el sol i la gralla... vaig acabar estirat a terra, bebent aigua de Vichy Catalan (amb bombolletes, que mai m'han agradat!) i ventant-me per donar-me una mica d'aire. Sort que cap a les 8 del vespre, a mesura que va anar marxant el sol -i l'empatx dels macarrons i la nata- em vaig anar trobant millor, i vam poguer arribar a temps per tocar amb l'Apoca a El Vendrell!

Segona entrega de fotos de Sant Jaume

2008-08-13T21:35:00.003+02:00

Hola!
Apa, aquí teniu una segona remesa de fotografies de la festeta del dia 25 de juliol!
Salutacions a tots!

Laura i Jordi..afinant amb el Singstar...

En Jaume (el més guapo de la nit) i la Raquel amb els ulls axinats

Foto de grup

Albert, Jaume i Vanesa

Triomfant amb el singstar....

Festeta de Sant Jaume

2008-08-01T06:42:00.007+02:00

Divendres passat vam celebrar una festa de Sant Jaume, al terrat de casa. Rotllo hippie, però més que hippie, amb un punt de barreja entre "teenager" i "cool".
Vam tenir temps de tot: des de tocar el piano, a fer un recital de cançons amb el Singstar -que m'havien regalat els meus pares justament el dia abans!-
Va ser genial, crec que almenys vam riure molt. Això indica que cal ben poca cosa quan es té ganes de passar-s'ho bé (ull! Dic "passar-s'ho bé", i no "passar-ho bé", que seria un barbarisme!!!). Ens ho vam passar tant bé, que a gairebé 2/4 de 3 de la matinada va venir la policia local, a dir que si us plau, abaixessim el volum perquè als veïns no els agradava com cantàvem amb el Singstar...
És clar que eren més de les dues de la matinada, però... vosaltres creieu que un divendres del mes de juliol, no ens podem permetre ni una sola llicència? Ni que fes festes cada dia... En fi... pitjor pels veïns, perquè el dia que ells faci'n una festa, també els enviaré a la policia, però no a les 2, no; crec que ho faré ja així que trenqui la mitjanit.
Bé, us deixo amb algunes fotos de l'esdeveniment (ull! observeu que dic "esdeveniment" i no pas "event", que seria un altre barbarisme imperdonable!!!)
Petons a tots!

Foto de grup

La coca de nata al davant d'un tio interessant i wapu!

Tocant el piano...

Els tres magnífics

El comiat de l'Antoni Bassas

2008-07-19T21:19:00.005+02:00

Estic trist perquè el matí de Catalunya Ràdio, tal i com l'hem conegut els darrers 14 anys, s'acaba. S'acaba perquè la direcció de Catalunya Ràdio i l'Antoni Bassas, no s'han posat d'acord a l'hora de renovar el seu contracte. Cal escoltar detingudament el comiat que el mateix sr. Bassas va fer el divendres dia 18, a 3/4 de 12 del migdia. I sobretot, cal saber llegir bé aquest missatge. De totes les ordenadíssimes paraules que l'Antoni va dir per antena, em quedo amb la següent reflexió que va fer: "si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta". Vosaltres mateixos, entengueu el que volgueu. Jo ho tinc molt clar.
Només desitjar el millor per tot l'equip del Matí de CR. Perquè he tingut la sort de poder treballar algun cop amb ells, perquè són els líders indiscutibles de la comunicació del país, perquè són dels millors professionals que conec, i perquè han fet molt pels catalans i pel nostre petit gran país. Petons i sort !

Podeu escoltar el comiat copinat el següent link en una nova finestra

http://www.goear.com/listen.php?v=884d3e5

Retrobament

2008-07-08T05:27:00.005+02:00

Dijous vaig quedar amb dos amics que vaig fer quan estudiava Imatge i so. El Marc i la Gisela. Tots tres, treballem a 3 emissores diferents de ràdio, el que vol dir que alguns dels nostres somnis, s'han fet realitat. Ells dos, són una miqueta com el seny i la rauxa. Sobretot la Gisela. És la persona més arrauxada , optimista i emprenedora que conec. Caram si ho és... Per ella, res és impossible i res pot tenir un no com a resposta... i t'acaba posant en embolics i t'obliga a triar i emprendre noves aventures encara que no vulguis o et faci'n por. Però al final, què seria la vida si no fos per aquestes "aventures" ? Al final, aquesta setmana ens vam acabar veient, no un, sinó dos cops.. maré de Déu...
Amb el Marc, compartim l'afició pels models a escala. Ell és més d'Scalextric, i jo sóc més de trens... però tots dos som de "faders". Ell és un tècnic excel.lent. Diria que el millor que conec. Ben retrobats! ;-)
Posant cara d'interessants...

Però no els queda com a mi, ;-)

Els "Perroflautas"

2008-06-23T00:48:00.002+02:00

Avui, tot dinant amb companys de feina he tornat a riure molt. Ja sabeu que treballar els caps de setmana, no m'agrada; però el bon rotllo dels companys, si. I us explicaré per què he rigut...
Si jo us dic "Perroflautas", què us vé al cap? És clar. Jo no havia sentit mai abans aquest terme, però està clar que quan l'han dit, he entès de seguida a què es referien. Igual que ho esteu entenent vosaltres ara. "Perroflautas" és el mot inventat per designar un tipus concret de personatges que podem trobar pels carrers de Barcelona (i d'altres ciutats i viles!), amb un gosset lligat en un "carritu" (de la compra, per exemple) i tocant una flauta (normalment de plàstic). En alguns casos, també tenen un potet de llauna on demanen caritat (tot i ser joves per treballar!) i el cabell brut. Ep, no tots! I no voldria semblar esnob ni cretí, ni menysprear aquest col·lectiu, però simplement em fa molta gràcia aquesta denominació, perquè la trobo molt encertada. Ara només caldria trobar l'equivalent en la nostra llengua. No ho sé, però "Gosflautes" no m'agrada tant com "Perroflautas!"

Per cert, en el post anterior deia que m'havia comprat una barca, i ningú ha dit res. Era una broma, però això indica dues coses: que o bé a la gent li sembla normal que em gasti 30 milions de les antigues pessetes (que no tinc) o que ningú llegeix el meu blog. Snif.

Del cap de Creus a Vallirana, passant per Empuriabrava, comprant una barca i redescobrint en Roger Mas

2008-06-18T19:55:00.013+02:00

Fa molts dies que no escric res interessant, i ara m'he decidit, esperonat pels esdeveniments de les darreres 48 hores.
Dilluns vaig anar a l'Alt Empordà, convidat per uns amics que d'ara en endavant i de forma conjunta, planten casa seva allà.
Dos dies han donat per a molt: per recórrer els Aiguamolls de l'Empordà dalt d'una bici (ànecs, flamencs i aus de diferent plomatge, on sou?), descobrir el Parc natural del Cap de Creus, Cadaqués, Figueres, i un gelat magnífic a Roses, a les 2 de la matinada i després d'una bona caminada que ens el va fer merèixer (oi, manesa?)...

Cap de Creus

I per recórrer els canals d'Empuriabrava dalt d'una barca... On contràriament als pronòstics, no em vaig marejar. Així que un cop comprovada la meva resistència a l'anar i venir de les onades (és clar que als canals, no n'hi ha...), em vaig comprar una barca. Sí sí, ho heu llegit bé. Ens hem comprat la barca de la fotografia. Hi farem excursions familiars alguns caps de setmana. En teniu una foto a continuació

A la barca... i sense arrujar!!!

Per cert, també he descobert el pollastre al Honsuy. Ai no, que això és una marca de parxes de timbal .... pollastre al Terillaki, volia dir.

Bé, sigui com sigui ha estat un cap de setmana (per mi el cap de Setmana és dilluns i dimarts!) magífic! Albert i Vanessa, moltes gràcies ;-)

I ja avui, abans de reprendre els classes de piano, m'he retrobat amb un vell amic que m'ha recordat que tenia el darrer disc del Roger Mas (Cançons Tel·lúriques) a mig escoltar: Cançons tel·lúriques. No us el perdeu. Pareu especial atenció al tall 11 -una versió del ball de l'Àliga de Berga que fa posar la pell de gallina- i el tall que tanca el disc, "Tema d'Isàrnia". Feu-ne una escolta pausada -tal i com ho estic fent jo ara- i ja em direu el què.

Simplement informatiu

2008-06-15T00:01:00.002+02:00

En aquest post no m'hi lluiré gaire: és purament informatiu. Simplement dir-vos que el proper cap de setmana, 21 i 22 de juny, serà el darrer que treballaré en aquesta horari fins després de vacances... Almenys ara tinc uns 3 mesos de tranquil·litat i un mes més de vacances... que espero tot plegat que m'ajudarà a veure les coses d'un altre color.

Moltes coses en poc temps

2008-05-20T00:30:00.007+02:00

Avui trenco el meu silenci després de gairebé 3 mesos sense escriure res al blog. I no és que hagi guardat silenci perquè no hagi tingut res a dir. De coses a dir, n’he tingut una pila... Especialment de la misèria i de l’estupidesa humana. Des de les molt raonables protestes del Tibet al recent terratrèmol de la Xina que ha provocat milers de morts... quines paradoxes que té la vida...Quanta tristesa, per uns i per altres. I el que més m’ha colpit avui tot veient el TN migdia: uns nens corrent al darrera d’un camió que repartia ajuda humanitària per intentar pal·liar els efectes del Nargis a Birmània. Els govern del país (per dir-ho d’alguna manera) no permetia a la ONG que repartia el menjar aturar el camió, així que han hagut de repartir el menjar com han pogut, llançant-lo des del camió en marxa. Més misèria humana -m’han vingut ganes de plorar- .Però no em refereixo a la misèria física (que n’hi ha), sinó a la misèria espiritual, per dir-ho d’alguna manera. Millor dit, em refereixo a l’estupidesa humana. L’estupidesa dels militars que governen el país amb mà de ferro, que s’estimen més que la gent mori que no pas que les ONG’s i la ONU entrin lliurement al país per fer-hi una feina súper bàsica i d’una importància vital. Fins a on pot arribar l’estupidesa humana?

A les notícies també ha sortit el tema de les Bombes de Fragmentació. Unes bombes que es llencen des de l’aire, i que es desdoblen en bombes més petites que s’escampen...Un cop al terra, poden trigar anys a esclatar, i com sempre, pagaran innocents. Per cert, l’Estat Espanyol és un dels fabricants d’aquet tipus d’armament. Quan la misèria humana es suma a l’estupidesa i a la hipocresia...

Però prou de desgràcies. Estava explicant per què he trigat tants mesos a escriure: doncs simplement perquè no tenia ganes de fer-ho. Ara, poc a poc, començo a veure el camí més planer i tinc ganes que arribi l’estiu. Canviaré d’horari a la feina i espero que els problemes que arrossego, es puguin solucionar del tot. I encara que l’estiu no ha arribat, si que ja hi ha hagut dies de bon temps. Bon temps que la setmana passada vam aprofitar amb la meva amiga Laura per fer el guiri. Si, si, el guiri. Com que de moment no podem anar de viatge, hem decidit redescobrir aquells espais de la ciutat de Barcelona que potser no recordem prou bé -ja sigui perquè fa anys que no hi hem estat o perquè no hi hem estat mai- i que ens ve de gust conèixer més a fons. I vam començar dimecres passat, anant al Parc Güell. Gaudí era un geni. D’arquitectura, jo no en tinc ni idea, però en Gaudí era un geni.

Us deixo amb algunes fotos que vam fer amb la Laura i us animo a aprofitar les tardes d’estiu per fer excursions de tarda per indrets interessants. Aneu-hi amb calma, pareu atenció als detalls i de segur que descobrireu coses interessants. Ben retrobats amics.

Viatge a Ítaca

2008-02-27T23:46:00.004+01:00

Viatge a Ítaca, per mi és el poema més ben musicat d'en Lluís Llach. Original del poeta grec Constantin Kavafis. Estic parlant de l'edició original del disc, el 1975. La versió íntegra que dura prop de 15 minuts, i no pas els derivats "lights" que se'n van fer a posteriori! A part de les pròpies atencions musicals que descriuen a la perfecció el pas d'una tempesta, la calma de després d'aquesta i la finalment vinguda del bon temps (amb les guitarres esgarrapant el so emès pels màstils cruixits del vell vaixell que ha superat la tempesta sense naufragar), cal fer evident el perfecte retrat paisatgístic que transmet la música. Us en recomano una audicó lenta, atenta i pausada i descobrireu (si és que no ho heu fet ja) la màgia d'aquesta composició.
I què dir del missatge? Sincer com la vida mateixa: un viatge, llarg, dur, difícil, i amb tempestes que cal vèncer i traspassar per tornar a veure el sol, i gaudir de la calma. Però mentrestant, cal no perdre's detall de la travesia. Només n'hi ha una de travesia, i els navegants som cadascú de nosaltres i el nostre destí. Però l'objectiu mai pot ser únicament el final del viatge, perquè si només fixes aquest objectiu, et perds tot el que t'envolta. I sabeu què? Que a mi fa mesos que em passa això mateix. Intentaré canviar-ho, però no prometo res. Només prometo esforçar-m'hi. Esforçar-me per canviar el meu panorama sonor, que últimament ha estat trist i decebedor. Sabeu amb quin vers em quedo? Amb aquest: Omplin xarxes de volguts estels/ plens d'aventures, plens de coneixença. El futur ha d'estar per descobrir. Com diria la meva amiga Gisela, "Res s'acaba, i tot comença". Gràcies per la frase Gisela.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat, savi com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts, que ara us empresonen.
I quan els haureu guanyat,
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena,
i quan sereu deslliurats,
torneu començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents,
el velam del seu vaixell.
I malgrat llur vell combat,
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels,
plens d'aventures, plens de coneixença.
Bon viatge pels guerrers,
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell,
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat,
l'amor ompli el seu cor generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens d'aventures, plens de coneixences.

Aquí teniu el link del Youtube. Ho sento, no he trobat la versió llarga a la xarxa! http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc

El millor dels somnis està per venir...(Els Convidats)

2008-02-21T14:49:00.007+01:00

Hola amics!

Ahir vaig poder anar a un concert de Els Convidats. Primer cop a la meva vida que els he pogut veure en directe. Van estar genials, com les seves cançons. Van repassar els millors temes del Radiologia -tot i deixant-se algun tema cabdal com el “Gold”- i van afegir-hi alguna cançó nova del seu proper treball que diuen que sortirà molt aviat.
La podeu escoltar i verue en aquest link.
http://www.youtube.com/watch?v=hw-i9OoQboc

I la lletra diu així:

Agulles del rellotge que no paren mai,
records que inexplicablement
es van esborrant, del meu cap.
Cabells que queden cada dia sobre el coixí,
discos per escoltar, llibres
esperant ser llegits, ser llegits.
Fotografies que no sé mai on he guardat
objectes i viatges, promeses que es van trencant.

El millor dels somnis està per venir
el futur serà millor que l'ahir
Compro el temps i en pagaré un bon preu
el millor m'espera davant meu

Seria molt guai pensar que les lletres de les cançons esdevenen realitat. En el meu cas, no. No sé per què tinc la sensació que el millor no m’espera en el futur, perquè quan més avança el temps més tinc la sensació que el temps se m’escapa entre els dits. Se'm fa fonedís. I més grans són les garrotades. No ho sé, és alguna cosa així com intentar atrapar l’aire amb les mans. I coses que no arribes a superar... M’agradaria tant anar errat. Però hi ha dies en que el sol no es veu. O es veu darrera una capa molt espessa de núvols. Prou de patir. És una declaració d’intencions a mi mateix.

Malgrat tot, les lletres dels convidats són genials; com somnis que no poden esdevenir realitat, i al final ho són. Al final, el que queda és això, els somnis. I si esdevinguessin realitat? Seria brutal. Però els somnis són això: somnis, i res més. I habitualment no esdevenen realitat. Almenys en el meu cas. M’agradaria tant anar errat.

Kosovë, estat propi!

2008-02-18T13:32:00.008+01:00

Ahir diumenge, quan passaven pocs minuts de les 4 de la tarda, el president de Kosovë declarava el país independent. Tot i que no tinc cap lligam amb aquest país, estava emocionat. És una qüestió d'humanitat.
En una guerra tothom fa coses mal fetes, un bàndol i altre, però aquest cop, s'ha de dir que per fi la història ha fet justícia. Una població com l'Albano-kosovar, que ha patit tant, que ha estat bombardejada, que ha patit una neteja ètnica, que ha estat perseguida (per criminals de guerra serbis, alguns dels quals gaudeixen d'asil polític rus ...)
Així doncs, des d'aquestes línies una senzilla però sentida felicitació cap al darrer poble d'Europa que, per ara, ha conquerit la llibertat.
I una última puntualització: no creieu vergonyós que un govern auto-anomenat "democràtic" com el de l'Estat Espanyol (juntament amb Xipre, Rússia, i evidentment Sèrbia) digui que no reconeixerà aquest nou estat? Estem segurs que el PSOE és un partit totalment democràtic, que es veu capaç de portar la contrària a la majoria de països germans de la Unió Europea? Catalans, a les properes eleccions voteu a la Chacón, eh? Que ja es veu que representa un partit ben democràtic....
Bé, deixo que vosaltres sols, en tregueu conclusions!

Us deixo amb un link. Si hi cliqueu podreu escoltar un reportatge de la història de Kossovo, del que en vaig fer el muntatge musical.
http://www.goear.com/listen.php?v=b5f40a2

Amor particular, de Lluís LLach

2008-02-12T21:53:00.000+01:00

Hola!
Avui us deixo amb el que per mi és la cançó d'amor més bonica que mai s'hagi escrit. Carregada de tendresa i sensibilitat. Quines lletres més ben ajuntades! Del mestre Llach, com no podria ser d'altra manera! Llegiu els versos que segueixen i reflexioneu. Reconeixereu la genial subtilesa d'en Lluís Llach per explicar les coses. Diu així:

Com t'ho podria dir
perquè em fos senzill, i et fos veritat,
que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes,
i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho,
que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

T'estimo, sí,
potser amb timidesa, potser sense saber-ne.
T'estimo, i et sóc gelós
i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa;
t'estimo, i em sé feliç
quan veig la teva força, que empeny i que es revolta, que jo...

Que passaran els anys,
i vindrà l'adéu, com així ha de ser,
i em pregunto si trobaré el gest correcte,
i sabré acostumar-me a la teva absència,
però tot això serà una altra història,
ara vull agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

El petit príncep

2008-01-31T16:03:00.000+01:00

Avui us escric un petit fragment d'un gran llibre, d'Antoine de Saint-Exupéry. El petit príncep. Per reflexionar una mica sobre el temps, la quantitat, la qualitat, l'ús i el pas d'aquest...

- Hola, bon dia - digué el petit príncep.

- Bon dia -digué el marxant.

Era un marxant de píndoles perfeccionades que maten la set. En preneu una cada setmana i mai més no tindreu ganes de beure.

- Per què ho veneu, això -digué el petit príncep.

-És una gran economia de temps -digué el marxant-. Els experts han fet càlculs. S'arriben a estalviar cinquanta-tres minuts cada setmana.

- I què en fa la gent, dels cinquanta-tres minuts?

- El que vol...

- El que és jo, si tingués cinquanta-tres minuts -digué el petit príncep- aniria a poc a poquet cap a una font...

Dia de neu

2008-01-27T21:54:00.000+01:00

Avui he anat a esquiar. Després de no haver-hi anat durant la temporada passada... Bé, no ens enganyarem. M'he cansat, i molt... Al final jo deia "per aquí" i els esquís anaven "per allà"... les cames ja no seguien.. deu ser que no faig massa esport? O que em faig gran ? jejejeje... o totes dues coses? Aiiiiii em fa mal tot!!!
Però encara que cansat, el dia ha estat genial; i en bona companyia!
I no us explico res més perquè estic esgotadíssim i me'n vaig a dormir fins que el cos digui prou. Ah, i només us dic una cosa: "merienda-cena" !

El meu fill...

2008-01-21T23:55:00.000+01:00

Apocaleus, 6 d'octubre de 2001, el dia del Bateig de Foc

Doncs, si, per fi parlo del meu fill. Ara té 6 anys i 3 mesos, i sempre ha tingut 7 caps... 7 caps que representen els 7 pecats capitals, o els 7 turons de Roma, o tot allò màgic o increïble que volgueu o pogueu creure... (si en voleu saber més http://www.dracdevallirana.cat/)

La veritat és que fins i tot a mi se'm fa estrany no haver escrit cap post sobre l'Apocaleus (l'Apoca, pels que hi tenim confiança) fins el dia d'avui, i més tenint en compte que vaig iniciar el blog el mes d'octubre... He trigat 4 mesos, Déu n'hi dó, no?

Doncs, bé ara aprofito per explicar-vos que dissabte vam actuar a casa, en honor a Sant Sebastià, màrtir que va desliurar la vila de la pesta ara no recordo cap a quin any... (és que jo no hi era)

L'actuació va anar prou bé (sobretot si la comparem amb les darreres, que havien estat més aviat fluixetes, sobretot a nivell tècnic i de cordinació), gràcies als caps d'àrea, i a la bona actuació i atenció dels bastaixos, però no convertirem el meu blog en una reunió de junta, oi?

I què dir de la música? Doncs genial... La cara que va posar la gent quan va sentir una versió del Bon Dia dels Pets tocada amb gralla, o l'Only You dels Flying Pickets, o el Beso i la Flor del Nino Bravo... Es guai veure l'evolució que han patit alguns des de l'any 1999 fins ara.. jeje

I bé, a la cercavila, va caure alguna "folkiada" (els del gremi de música tradi ja m'entendreu) com la Presó del rei de França... però, què voleu? A la gent li agrada aquesta, jejeje!

Us poso vàries fotos, la primera, és de fa alguns anyets...almenys 3!!!

Ja em perdonareu, però avui m'ha vingut un atac de nostàlgia!!! La veritat és que a vegades desafinàvem força, però rèiem molt i ens ho passàvem motl bé! "Los payos, los payos" Els interessats ja ho enten, jeje ;-)

D'esquerra a dreta: Vanesa Frías, Montse Romero, Elias Torrecillas, Anna Folqué (mestra de gralla dels antics Grallers de Vallirana), Mireia Jassé i un servidor, amb menys canes i amb el cabell llarg (juas jaus, sembla que digui això perquè tinc 60 anys!)

Apocaleus en construcció, estiu de 2001

Aquesta foto és del primer dia que l'Apoca va trepitjar -pintat i enllestit per actuar- el terra valliranenc, a la Masia del Mas de les Fonts. Setembre de 2001. És guapo, eh?

Primera formació dels Grallers de Vallirana -amb alguns instruments canviats (Ainhoa, què fèies amb el timbal?)- que van tocar amb l'Apocaleus. Com a anècdota dir que aquesta formació no es va arribar a estrenar mai al carrer, ja que hi van haver baixes pocs dies abans del bateig. Setembre de 2001. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Vanesa Frías, Mireia Jassé, Elías Torrecillas, Ainhoa García, Enric Pascual, Andrea Soler i un servidor, amb barba!

Una abraçada als primers Grallers de Vallirana ( i per ara únics) que vam construïr i aconseguir la il.lusió, i que per diferents qüestions, no ens hem tornat a trobar junts! potser algun dia podríem quedar i fer un sopar per riure i veure fotos, no? Abans que ens dispersem encara més...(eh Vanesa?)El blog d'avui és per vosaltres ;-)

Quanta raó que tenia la iaia quan dèia que els anys passen depressa... això semblava ahir.... Petons, per tots

L'Horari promès...

2008-01-14T01:24:00.000+01:00

De forma definitiva i irrevocable, el magnífic horari de cap de setmana ja ha arribat. Heus aquí: divendres de 8 a 20h, dissabte de 16 a 01h. i diumenge de 16 a 02h. Un bon pal. Dur de rosegar, però fet pensant en el futur. La ràdio és el que m'agrada i per això, potser ara ha estat el moment de sacrificar altres coses. Arribar fins aquí no ha estat fàcil (molts ho sabeu...) i ara que hi sóc... bé, dubto d'algunes coses. Però bé, el cert és que he triat aquest camí i ja sabem que les ràdio i les teles no tanquen ni els caps de setmana, ni per Nadal ni mai de mai...
En resum.. que si tard o d'hora havia de menjar-me aquest horari, millor fer-ho ara que d'aquí dos anys, no?
Són dos quarts i mig tocats de dues, de la matinada de diumenge a dilluns, i em sento ben estrany. D'aquí 4 o 5 hores, començarà el començament de la setmana per la majoria de mortals, mentre jo estaré dormint (demà no em penso posar el despertador) i em sento estrany. Em sento estrany per anar a l'inrevés del món i em pregunto si aconseguiré acostumar-se a aquest horari, que maltgrat els inconveninets, també té alguns aventatges. Sense anar més lluny, no tornaré a la feina fins divendres vinent, i aquesta tarda he acabat de llegir la novela que em va cagar el tió i he vist una pel-lícula. A més a més, ahir vaig editar vídeo domèstic d'aquest que sempre tens pendent de muntar i que mai fas a casa per falta de temps... Déu n'hi dó! Sort que almenys, de propostes culturals no me'n falten... i tinc un bon portàtil per avançar feina!

Sobre bisbes, papes i famílies…

2007-12-30T22:35:00.000+01:00

Aquest migdia, mirant les notícies a la tele m’he assabentat que el Papa de Roma ha fet una videoconferència amb alguns “devots” espanyols. L’excusa era no sé ben bé què relacionat amb la família cristiana.

Mira que la notícia ha durat poc, però el suficient per extreure’n tot un seguit de conclusions...
Per exemple: de la video-conferència aquesta es desprèn que el Papa i tota una corrua d’arquebisbes espanyols (i espanyolistes) en saben, i molt de famílies. És clar: per tots és sabut que porten anys d’experiència creant famílies tradicionals i pujant criatures, portant-les a l’escola, oferir-los una educació integral que els permeti desenvolupar-se com a persones...; alhora que es fan càrrec de les feines de la llar, correctament distribuïdes amb les seves mullers...
A qui volen enganyar? Per què pretenen donar lliçons d’allò que no en tenen ni idea? O potser si que en saben alguna cosa? Per què és clar, la Iaia sempre deia que un antic mossèn de Vallirana, anava a fornicar a la barraca de la vinya amb una senyora... us imagineu, en ple mes d’agost, a la barraca de la vinya fotent un “refresquín”? La filla que en va resultar, avui dia encara és viva i viu a Vallirana... Ep! Que consti que com a cristià no practicant no estic en contra del que va fer aquest senyor, eh? Però em sembla contradictori tot plegat...

Una altra cosa que es pot extreure veient les imatges, és que segons els fidels eclesiàstics allà aplegats, Déu deu ser espanyol. Sí, sí, n’estic ben convençut perquè la plaça on es celebrava l’acte era ben plena d’estanqueres...
Jo, mireu que us dic, estic segur que Déu estima a tothom per igual . No!, perdoneu!, dic mentida. Déu estima aquells que pateixen i que són injustament tractats -potser simplement pel fet de ser diferents- més que els altres. Igualment, crec que Déu està molt més a prop dels pobles oprimits que dels pobles opressors. Així doncs, podríem pensar que és més Català que Espanyol? Aix!, això no m’ho feu dir a mi!

Els que eren a la plaça, “adorant” el Papa. S’equivoquen. De mig a mig. Perquè l’únic que va dir Crist és “estimeu-vos”. Estimeu-vos, indistintament de l’origen de les persones, de la raça, de la religió, de la orientació filosòfica, sexual o política. Els que eren a la plaça segur que saben estimar sense cap d’aquests condicionants? Mmm deixeu-m’ho dubtar...
Així doncs, si recordem que Crist era amic d’aquells que socialment eren malvistos (p.ex. Sant Mateu, era cobrador d’ ¡mpostos -que era el tipus de persona que la societat d'aquells temps tenia pitjor considerada-; i era amic de Maria Magdalena -una senyora que exercia l’ofici més antic de la terra-...) per què l’església actual s’entesta a fer tot el contrari? No hauria de ser l’església una peça d’estructuració i dinamització social?

I què me’n dieu de la quantitat de riqueses de valor incalculable que hi ha a la ciutat del Vaticà? No es podria fer molt de bé als països del tercer món amb tot això? Perdoneu però l’església és tan contradictòria, que no la puc entendre.
Crist volia una església dels exclosos, i el Papa i tota la corrua de cardenals i arquebisbes retrògrads i feixistes amb tuf de naftalina, han construït una església excloent, de dretes i nostàlgica del nacional-catolicisme.
Crec que s’haurien de rellegir l’evangeli i analitzar-lo amb nova perspectiva des del segle XXI. En fi. Per ells faran.

Avui he barrejat política i religió, però com diria un nen petit: han començat ells!

Feliç 2008 a tots!

Una que fa per l'època...

2007-12-18T13:10:00.000+01:00

Avui us deixo una canço de Nadal, tradicional catalana. No negareu que és ben popular i coneguda. A mi me la cantava la iaia quan jo era petitet.
Diu així:

Què li darem a en el Noi de la Mare?
Què li darem que li sapiga bo?
Li darem panses amb unes balances,
li darem figues amb un paneró.

Què li darem al Fillet de Maria?
Què li darem al formós Infantó?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.

Rampatam tam que les figues son verdes,
rampatamtam que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia de Rams.

BON NADAL!

“Heus aquí el meu secret. És molt senzill:
només hi veiem bé amb el cor.
Tot el que és essencial és invisible als ulls.”

(El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry)

Dues bones notícies en un sol dia!

2007-12-02T23:09:00.001+01:00

Ahir va ser un gran dia. Malgrat haver-me llevat a les 5.28 del matí per anar a treballar, van passar dues coses excepcionals. La primera: el meu amic En Joan de Sa Bardissa, va ser guardonat amb el primer premi en el X concurs de sardanes per a Joves compositors, a Blanes. La Sardana guanyadora duu el nom de "L'Arbreda de Can Feliciano". Aquesta arbreda és un espai emblemàtic del poble de Malgrat de Mar, que en les darreres setmanes s'ha posat d'actualitat per culpa de la mala gestió, l'estupidesa, la tossuderia i la incompetència de l'alcaldessa d'aquest poble (per cert, del PSOE). Si en voleu més informació visiteu http://www.doblecanya.blogspot.com/. Però bé, des d'aquestes línies volia fer palesa la meva felicitació a l'autor de la sardana ." We are the Champions" ;-) Res a dir de la jove trajectòria del músic més brillant que probablement coneixeré mai; i del seu centinella, la Doble Canya, que penso que hauria de ser el seu representant.
Ah, per cert, l'obra escrita, va ser enviada des de l'oficina de correus d'Amsterdam (sí, ho heu llegit bé!) i al sobre no s'hi va especificar "Spain", sinó "Catalonia - Southern Europe". El material va arribar, i dins el termini previst i tot! Curiós, eh? I això em va bé per lligar-ho amb la segona cosa que us volia comentar avui. La gran Manifestació d'ahir, dia 1 de desembre a Barcelona. DECIDEIXO DECIDIR. No cal comentar massa, ja que la quantitat de gent que hi havia parlava per si sola. Només un parell d'apunts. El primer: per què els principals sindicats, CCOO i UGT no hi van anar? Que potser no els agrada criticar el PSOE? I encara més, com pot ser que el senyor Herrera, es passi la setmana crticant la ministra de foment i demanant-ne la dimissió, i en canvi continui donant suport al seu partit al Govern de la Generalitat? I ERC? Per què era a la manifestació, mentre dóna suport al PSC, que en canvi, no va secundar ni assistir a la manifestació? Recordem que ERC va ser expulsada del govern per no estar d'acord amb PSC i EUiA amb el tema de l'estatutet. No podia ser que el govern tripartit opinés 3 coses diferents i calia unitat per un estatut que finalment ha esdevingut una merda... Llavors em pregunto: com pot ser que el PSC no es sumés a la manifestació d'ahir, i els seus dos socis de govern sí? Això no són incongruències? Perdoneu però no ho entenc. Estic segur que el meu amic Jordi Eduard, contestarà això amb un fart de tesis que jo no podré rebatre... Però ho volia dir, és el que crec. Incongruència total! I en Duran i Lleida? Penseu que no va ser poc bonic veure'l marxar mig corrents mentre la gent li deia "Què hi fas aquí, si el que tu vols és una cadira a Madrid...?) Mentre en Mas, "refunda el catalanisme" i fa no sé què amb la Casa gran... Perdoneu però aquestes contradiccions a mi no em caben al cap.
I la darrera cosa, i parlant de la manifestació: us deixo el que diria que és la foto més mediàtica de la meva vida. A veure si hi reconeixeu a algú...

Horaris i deshoraris...

2007-11-30T11:56:00.000+01:00

Hola a tots! El Blog d'avui és purament informatiu.
Com molts ja sabreu, aquesta temporada tinc horari de cap de setmana a la ràdio. O sigui, divendres de 8 a 19h., i dissabtes i diumenges de 16 a 01h.
El cas és que per qüestions alienes a mi, a partir de la setmana vinent, tornaré a fer horari d'entre setmana (de 8 a 15h.), a petició de la ràdio. Ho acabo de saber.
En fi, només per dir-vos que no m'estranya que us torneu ximples provant d'endevinar si estic treballant o no, perquè jo mateix també m'hi torno...
O sigui que si voleu quedar amb mi, el millor és que em truqueu o m'envieu un e-mail per preguntar-me la disponibilitat de la setmana en qüestió. En fi...
Déu n'hi dó... ja és ben be que n'hi ha per llogar-hi cadires. Estic més descol.locat...que un pop em un garatge...
En principi faré aquest horari fins passat festes, i cap a mitjans de gener, TEÒRICAMENT i dic molt TEÒRICAMENT, hauria de fer l'horari de caps de setamana.
En fi, mirarem de compaginar-ho tot i no fer-nos cap embolic!!!
Salutacions a tothom!

Una de llengua...

2007-11-22T01:08:00.000+01:00

Primer de tot... disculpes pel retard.... Vaig de cul i no tinc massa temps per al blog. El d'avui, està dedicat a la Irene i a l'Ivan, dos lluitadors -com jo- per la llengua.

Fa uns dies vaig engegar una campanya “internàutica” anomenada “Pel bon ús del pronom feble li”. La qüestió venia motivada pel fet que un molt alt nombre dels cops que trucava al número de telèfon 010 (informació de l’ajuntament de Barcelona) o 012 (informació de la Generalitat) era respost amb l’estupendíssima frase “Bon dia LI atén XXX en què LI puc ajudar”.
Un dia em vaig atipar de rebre aquesta resposta i em vaig decidir a emprendre una creuada contra els heretges de la nostra llengua. En aquell moment, vaig respondre molt amablement: “disculpi senyoreta, però abans de fer-li la meva consulta voldria fer-li saber que el pronom feble “li”, tal i com vostè l’està emprant, està mal usat. La locució correcta que vostè hauria d’usar seria: “bon dia, és atès per la srta. XXX, en què el puc ajudar”. Ella agraïda, em va donar les gràcies i em va facilitar la informació que li vaig demanar. Imagino que quan va penjar el telèfon, o es va cagar en mi o es va fotre un fart de riure.
Bé, el fet -i ja surto d’aquesta anècdota- és que tinc la percepció que cada cop són més els barbarismes d’origen castellà que es veuen plenament “integrats” en la nostra llengua. I això no m’agrada. No m’agrada perquè el català té prou història i prou entitat per ell mateix i no necessita integrar paraules d’altres llengües.
Com em va fer observar molt bé la meva amiga Irene, en l’última edició del diccionari de l’ IEC s’ha acceptat la paraula “inclús”. Sí senyor. 10 punts pels catedràtics de la llengua que ho han permès. El fet que la gent empri una paraula -per pura contaminació del castellà- crec que no dóna peu a que aquesta paraula sigui integrada en la nostra llengua de forma oficial i genèrica.
Un altre exemple: algunes persones catalanoparlants usen “camiseta” per a referir-se a una “samarreta”. A veure nois... si la paraula genuïnament catalana és “samarreta” per quins sets ous hem de dir “camiseta”, un mot reconegut en català però clarament d’origen castellà... O “sabor”, per comptes de “gust”? (ah! i visca la llet Ato... per popularitzar aquest mot en català...)
O... -en honor a ma mare, botiguera de professió i vocació- per què en català “modern” alguns diuen “mostrador” per a referir-se al taulell de les botigues, o als taulells de facturació dels aeroports???
I per què alguns diuen “taquilla”, quan els catalans sempre hem dit “guixeta”? O “disfrutar”, per comptes de “gaudir” ???
O el famós "hi ha que fer", una traducció literal del castellà del "hay que hacer", per comptes del correctíssim "s'ha de fer"?
I parlem de la pronunciació que els presentadors de Televisió de Vallirana fan de les esses sordes i sonores...? o de la desconegudíssima vocal neutra?
En fi... deixem-ho córrer, perquè la llista seria llarga i no acabaríem mai.
(la llista continuarà...)

Espanya, Marroc i Sàhara Occidental...

2007-11-07T14:37:00.000+01:00

Aquesta setmana hi ha hagut un cert enrenou mediàtic amb la visita dels monarques de l’Estat Espanyol a les ciutats hispano-africanes de Ceuta i Melilla.
Mentre que a una banda de la frontera, els Ceutencs i Melillencs, enaltits i joiosos cridaven coses com “Melilla os quiere/Melilla os adora/que sepa todo el mundo/que Melilla es española” (i una altra veu de fons afegia: española con eñe) en el moment de l’arribada dels reis; al costat marroquí de la frontera es feien manifestacions de protesta en contra de la visita monàrquica... En fi.. que segons el rei del marroc, això pot provocar una crisi diplomàtica entre els dos estats. El ball està servit...
Bé, a mi m’és ben igual si Ceuta i Melilla són Espanyoles o Marroquines, sincerament. Res em vincula emocionalment a cap d’aquests dos estats. Per solucionar el conflicte, crec que el més lògic seria fer un referèndum entre els ciutadans d’aquestes dues ciutats i que siguin ells, els qui decideixin a on volen pertànyer (el resultat sembla clar: a Melilla, hi mana el PP...) Sembla fàcil no? Però és clar... com que fer un referèndum podria ser anticonstitucional... Però anant més enllà... si ells féssin un referèndum, qui podria negar després als Gibraltanencs el dret de decidir si volen ser Espanyols o Anglesos??? I anant molt més enllà encara... qui podria impedir a Bascos i Catalans la celebració del seu propi referèndum? Però bé, deixem-ho estar perquè això ja són figues d’un altre paner, i com diria l’expresident Pujol “Això avui no toca” .
No toca perquè avui em vull centrar en el Marroc. Un estat que se les dóna de “Diplomàtic” i de respectuós amb els drets humans. Probablement el Marroc no impediria la celebració d’un referèndum a Ceuta i Melilla (perquè no hi tindria res a perdre, i potser alguna cosa a guanyar...), però, per què no ens preguntem sobre la possibilitat d’un referèndum al Sàhara Occidental??? I ara si que hem arribat al cap del carrer...
Aquests dies, es celebra el 32è aniversari de l’anomenada “Marxa verda”, un moviment estratègic d'ocupació a través del qual, el Marroc, va envair (evidentment per la força) el Sàhara Occidental. Fou organitzada pel rei Hassan II, des d'un despatx de Londres i amb el suport secret dels Estats Units d'Amèrica .
El Sàhara Occidental era una colònia espanyola , i en el moment en què l’Estat Espanyol se’n va retirar, teòricament havia de complir els seus compromisos completament, i permetre i fomentar l’autodeterminació d’aquest territori. L’ONU, també havia anunciat un referèndum que no es va arribar a celebrar mai, malgrat les manifestacions multitudinàries organitzades pel Front Polisàrio.
En resum.... que el Marroc no és allò que es pugui anomenar, un país “exemplar” ni modèlic a l’hora de respectar els drets humans, per tant, no crec que tingui dret a queixar-se davant la visita pacífica dels Monarques estatals; de la mateixa manera que els Monarques estatals, no tenen dret a queixar-se per la crema d’un retrat... però bé, tornem-ho a deixar quí, perquè això ja tornen a ser figues d’un altre paner!
(Més informació sobre la marxa verda a http://lavallduixo.com/pag/marxa.html)

Fins aviat! ;-)

El desastre del TGV a Barcelona...

2007-11-05T23:32:00.000+01:00

Hola amics!
Fa uns 3 anys vaig fer un viatge "musical" a Rheda-Wiedenbrück, un municipi alemany proper a Kölhn. Bé, el cas és que per qüestions professionals, no vaig poder sortir de Palamós amb tot el grup, sinó que ho vaig fer el mateix dia a la nit, amb el tren-hotel Talgo que la Renfe i la Sncf (Ferrocarrils francesos) comparteixen. El tren sortia al vespre de Barcelona, i arribava a París cap a un quart o dos de nou del matí. Des d'allà, em caldria prendre el TGV Thalys fins a Kölhn, on m'esperava el clam graller empordanès.
Bé, al que vaig. Hem quedat que vaig arribar a les 8.30 del matí a l'estació de París-Austerlitz, i fins a les 14h. no havia d'agafar el tren des de la Gare du Nord cap a Colònia, així que vaig tenir el matí per visitar París.. i algunes de les seves estacions de trens més importants...
Després, i analitzant la distribució ferroviària d'un país com França (capdavanter en la indústria ferroviària del TGV), m'he anat preguntant com pot ser que els Espanyols o els Catalans, siguin o siguem tant idiotes de portar la contrària als europeus fins i tot en això. Vagi per endavant que tinc simpatia zero per l'estat francès.
M'explico. A grans trets a París hi ha les següents estacions de tren (majoritàriament totes són terminals, una altra cosa que aquí no s'estila...)
Estació d'Austerlitz, Estació del Nord, Estació de Lió, Estació de l'Est i me'n deixo alguna...
A Austerlitz, hi van/en surten els trens procedents del sud de França i de l'Estat Espanyol; a l'Estació de Lió, els TGV's procedents de Montpeller i Lió (entre d'altres); a l'estació del Nord, els trens que van cap als països centre europeus: Bèlgica, Suïssa, Alemanya, etc... És a dir: cada estació és usada per unes destinacions concretes, i no hi ha cap estació única que concentri totes les destinacions... (com s'intenta fer a Sants...)
I em preguntareu que per què us explico tot això? Doncs molt fàcil: perquè no hi ha cap tunnel de TGV a París que traspassi la ciutat per sota, posant en perill tota la xarxa pública de transports, vivendes i momuments històrics.
Mireu, els francesos seràn el que seràn, però en el TGV porten 20 anys d'aventatge o més a l'Estat Espanyol. D'això, en saben i molt. Només dir-vos que ostenten el rècord mundial de velocitat: 574 km/h. a l'abril d'aquest mateix any...

Model de TGV que serví per batre el record de velocitat de 515 km/h. Un model millorat i
evolucionat d'aquest tren és el que va batre els 574Km/h. el mes d'abril passat.

TGV's THALYS a l'estació del Nord de París.

El model de l'esquerra és el mateix tren que podeu veure a dalt en color blau, mentre que el de la dreta, és el mateix model, evolucionat. Un cop vaig agafar aquest per anar fins a Colònia. Espaterrant...

Un cop has arribat en tren a Paris, puges al metro i et desplaces al lloc de la ciutat que més et convingui. Quin sentit té que un tren d'alta velocitat, traspassi per sota tota una ciutat a una velocitat de 40 km/hora, fent 3 parades, si el que convé és una unió ràpida punt a punt entre dues ciutats distants? Jo us ho diré: cap ni un. Aquell qui va de Madrid a Barcelona, un cop arriba a Barcelona pren el metro i es desplaça al seu destí final, però el que cal, és que el trajecte MAD-BCN, sigui ràpid; i el que no cal és que a la ciutat Comtal hi hagi 3 parades... que estaran separades per un TGV que les unirà a una velocitat de 40 km/h . Fa riure, no?
Quin sentit té posar en perill els habitatges dun piló de gent que viu al carrer Mallorca? Quin sentit té fer passar el túnnel per sota la Sagrada família (que mai veurem acabada)? Quin sentit té el progressiu estat d'abandonament a que s'està sotmetent l'Estació de França de Barcelona? (per mi, la més bonica de l'Estat Espanyol) Quin sentit té el caos ferroviari ( i de rebot en les carreteres) en què s'ha convertit l'entorn Barceloní les darreres setmanes...? Quin sentit té no posar en pràctica un projecte més barat, fàcil i eficaç com és fer passar el TGV pel litoral? Quin sentit té malgastar tant de diner públic? Quin sentit té el cost de tantes vides humanes (ja en van 12...) per l'execució d'una obra pública??? Quin sentit té pensar amb els peus? Quin sentit té tot plegat?
Jo us ho diré: CAP. Però sabeu de qui és la culpa? Tota la culpa és nostra i només nostra. Dels catalans. Dels catalans que un cop i altre abaixem el cap. Dels catalans que som incapaços d'organitzar-nos per fer front a les adversitats. Dels nostres partits polítics (nacionalistes inclosos) que sempre acaben prioritzant l'interès del partit, per davant de l'interès del país...
I evidentment, en segon terme també és culpa de MadriT. Que ningú digui que els socialistes són bons, perquè són iguals que els del PP. Sabeu per què al 1992, el primer Tren de Gran Velocitat de l'estat unia Madrid i Sevilla per comptes de començar-lo a la frontera francesa i tirar cap a Barcelona? Doncs molt fàcil. En primer lloc, perquè a MadriT, mani qui mani, continuen concebent l'estat de forma radial (de MadriT..." a comarques") I en segon lloc, perquè el llavors president del Govern (Felipe González) era sevillanu. No cal dir més. I Catalunya continua éssent el feu socialista a les eleccions estatals. No m'ho puc creure. Que cecs que estan alguns...
Bé i després d'aquesta divagació, en la que m'he deixat un piló de coses... (no us vull avorrir més), només fixeu-vos que no he dit ni un sol moment AVE per referir-me al TGV. L'AVE és un invent comercial del PSOE. Com diria l' ISabel Clara Simó, lluny de mi la funesta mania de criticar, però...L'Ave és un succedani barat del TGV francès...
Mireu: els primers trens d'alta velocitat que van començar a funcionar per la línia Madrid-Sevilla, són una rèplica del TGV francès (només que el francès és de color blau i gris, i l'Ave és blanc...) ambdós desenvolupats i contruïts per Siemens (compareu les fotografies). Un molt bon tren. El millor que fins ara ha circulat per l'Estat Espanyol. El segon model de tren que Renfe va comprar són els que s'usen per la línia Madrid-Lleida- Tarragona, anomenats "ànecs" , mot que els afeccionats al ferrocarril els han posat a causa de la característica forma del morro del tren. Model desenvolupat per Talgo. Una cagada. Talgo no té experiència en trens d'alta velocitat... i bé... a certes velocitats els tren fiambreja més del normal... I el tercer model, torna a ser un model desenvolupat per siemens, inspirat en el TGV alemany, l'anomenat ICE 3. Altre cop un gran tren (hi vaig pujar fa poquet... que guai!!!)

Ave 100 . Desenvolupat per Siemens. Línia Madrid- Sevilla. Inspirat en el TGV Francès (per si no ho noteu...)
Ice 3 a Köhln. Els últims trens Ave són una rèplica d'aquest model

Ave "ànec" Sobren els comentaris...

He tingut la sort de pujar en el TGV francès (Perpinyà- Lió), el TGV THALYS (París Nord- Kölhn)i l'ICE 3 (Hamburg-Berlin). Uns viatges espaterrants, us recomano l'experiència. Allò si que és tecnologia punta i ben parida... No com altres.... Que s'estan barallant per aconseguir fer funcionar un tren a 300 K/h, mentre que a França ja s'estan posant a punt per anar a 500.... en fi...

Deixem-ho estar perquè m'apasionen massa els trens i no acabaria mai. Vagi per endavant que em queden moltes coses per escriure.... :-( Potser en un blog futur... el 21 de desembre? (És la primera data que m'ha vingut al cap...jejeje)

Que cadascú m'extregui les seves pròpies conclusions (i si teniu un pis al carrer Mallorca de Barcelona, veneu-lo i aneu a viure a un altre lloc abans no sigui massa tard...)

Viatgeu amb tren... per Europa, això si. Em sembla la manera més apasionant de viatjar!

Salutacions

Cultura popular i tradicional: Arrels històriques i provinença del Ball de Diables

2007-10-28T20:42:00.000+01:00

Davant el clamor popular que sol·licita una nova entrada al meu blog, avui m’he decidit a actualitzar-lo un xic. Com que darrerament no m’ha passat res d’interessant que us pugui explicar, he decidit parlar-vos de Cultura Popular, us dels temes que des de petit sempre m’ha interessat.
La gralla i la música popular, els gegants, el diables, el bestiari , els balls parlats... Avui, però, em centraré en l’origen del Ball de Diables.

Ball de Diables de Tarragona, amb el vestuari antic

El Ball de diables és una manifestació actualment estesa , per quasi la totalitat de la geografia del que alguns encara anomenem Països Catalans. Però no sempre ha estat així. De fet, aquesta estesa per totes les comarques del país, és “moderna”. De la mateixa manera que podem situar l’origen i la zona tradicional de la Sardana a l’Empordà i a les comarques gironines, també podem definir una zona tradicionalment diablera a la Catalunya Nova: són les comarques del Penedès, el Garraf i algunes comarques del Camp de Tarragona. Els diables i els animals fantàstics, altrament anomenats bèsties de foc, es troben documentats, almenys, des de les processons medievals de Corpus. És a partir d’aquesta època que es comencen a trobar textos que expliquen la lluita entre els àngels de Déu i els dimonis.

Ball de Diables de Tarragona, fent l'anada a plaça

El model de colles de diables més comú prové del ball parlat que es conserva a l’àrea tradicional, on cada diable recita els seus versos satírics –versos que malparlen, principalment, dels darrers esdeveniments succeïts a la vila i de la moral i la manera de ser de la societat– i acaba amb l’encesa de les carretilles que porta a la maça.

Carretillada del Ball de Diables de Tarragona

(Fotografies extretes del llibre "El Ball de diables de Tarragona, teatre i festa a Catalunya)

Podem classificar les diferents tipologies de Colles de Diables fent dues distincions: Els Balls de diables històrics i les noves colles de diables d’aparició recent.
Dins dels balls de diables històrics, en podem destacar dos models, segons les seves característiques. Un, el més estès des de temps antics, se situa a tot el Penedès, al Garraf i en bona part del Camp de Tarragona.

El segon, menys antic, se situa a les comarques del Baix Camp i del Priorat.

La diferència bàsica entre aquests dos models històrics és que, mentre el model del Baix Camp no compta amb l’existència d’un text representat i teatrealitzat, el model Penedesenc, sí. A més a més, en el cas dels Balls del Penedès, les colles són formades per un nombre concret de personatges, amb un rol més o menys definit: així, hi trobem la Diablessa, el Llucifer, el calador, els borrons...
En canvi, en el model del Baix Camp i Priorat, més modern i menys estès, no hi ha personatges diferents i les colles no són estables, ja que els vestits són propietat de cada particular i les actuacions no tenen un nombre fix de diables.

Malgrat tot, però, alguns entesos en la matèria sostenen que aquest model –el del Baix Camp-Priorat– no és més que una evolució del model penedesenc que ha perdut el text i que, per tant, ha perdut el ball parlat*.

Són exemples del model del Ball de diables del Baix Camp i Priorat, el Ball de Diables d’Alforja o el Ball de Diables de Reus.

Malgrat existir aquests dos models, podem dir clarament que el més estès és el model penedesenc, on s’han emmirallat la majoria de colles de diables de nova creació.

En el model penedesenc, podem definir diferents personatges amb identitat i significació pròpia: en Llucifer, amo i senyor dels diables; la Diablessa, companya d’en Llucifer –paradigmàticament, aquest paper sol ser representat per un home–; l’Arcàngel Sant Miquel o Sant Gabriel; mitja dotzena de diables «borrons» –fent un símil militar, els podríem anomenar «soldats rasos» d’en Llucifer–, i diables timbalers, encarregats de mantenir el so constant dels timbals.

Un bon moment per veure i comparar totes aquestes tipologies de Balls de diables és la Mostra de Balls de Diables amb parlaments, celebrada, cada any, pels volts de Sant Joan, en alguna de les vuit poblacions que compten amb ball de diables històric. Els balls de diables històrics del model penedesenc són el Ball de diables de l’Arboç del Penedès (es diu que aquest és el més antic i que mai no ha estat parat, excepte en temps de guerres), Ball de diables del Vendrell, Ball de diables de Vilafranca del Penedès, Ball de diables de Sant Quintí de Mediona, Ball de diables de Sitges - Colla Vella, Ball de diables de Torredembarra, Ball de diables de Tarragona i Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú.

Des dels anys vuitanta, la influència de l’espectacle Dimonis del grup teatral Comediants i la recuperació –un cop mort el dictador– de moltes celebracions de caràcter popular, provoca un augment creixent de noves colles de diables –sobretot a l’entorn de Barcelona– que, malgrat emmirallar-se en els Balls històrics del Penedès, esdevenen mudes i, sovint, han oblidat els seus orígens i han esdevingut un espectacle purament lúdic i d’animació de carrer, més proper al circ, que no pas a la nostra tradició.

A part de les diferències històriques entre el Ball de Diables i les colles de nova creació, també hi ha altres diferències de caire tècnic que tampoc no cal que repassem aquí, ja que es tracta, potser, de qüestions massa tècniques que no farien altra cosa que avorrir-vos.

L’aparició, doncs, d’aquestes noves colles de diables ha provocat, a voltes, un cert “enfrontament” amb les colles de diables considerades «històriques».

Aquestes, les històriques, han defensat sempre la seva herència i han deixat de banda les noves colles, malgrat que, tot i que algunes s’han esforçat i han pres el rol de Ball de Diables (recuperant els Balls parlats i tot el que això comporta), només s’han trobat amb un cert rebuig per part de les colles històriques.

Un bon exemple d’això, és la falta de participació dels Balls de Diables històrics en la trobada anual de diables de Catalunya que, després d’anys sense celebrar-se, es va recuperar fa 3 o 4 anys, per la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya.
Malgrat tot, he de dir que els Balls de diables Centenaris i històrics, són les colles que tenen la millor tècnica i el més desenvolupat domini del foc: els anys d'experiència es noten. Igualment, es nota amb la música dels timbals, el vestuari, el punt de dansa que fan els diables...etc...

*Balls parlats: danses variades que tenen en comú una barreja de música, coreografia i paraula, trets definitoris del nostre teatre popular, inserit en els seguicis festius, amb un nombre concret de persones que hi adopten un rol particular. Alguns exemples són el Ball de Gitanes, el Ball d’en Serrallonga, el Ball dels Malcasats i, com no, el Ball de Diables.

Per la persona que més m'ha estimat

2007-10-17T23:26:00.000+02:00

En el blog d'avui, els que em coneixeu bé, endevinareu de seguida de qui us vull parlar. Us ho explicaré amb la lletra d'una cançó de grup Esquirols.

Com si el reflex més platejat de lluna clara
damunt l'onada es volgués quedar,
així recordo el teu cabell, amiga blanca,
mig amagat pel mocador de cap.

I es feia estrany venir del llamp de fora via
i acostumar-se al tremolor constant
d'aquella espelma que fent mitja es consumia,
on esperant cor i records s'estan.

I una cançó, que sí que no, que tard o d'hora
de la memòria en feia un cabdell
i era l'arrel des del bressol fins a la tomba,
llavors escampada pels vuit vents del món.
Vés per on!...
Que lleugera avança la barca
amb la vela inflada per la tonada dels pescadors,
com si fos garbí, com si fos migjorn.
vés per on!...
Com arrenca i solca la terra,
que la veu trencada va acompanyada d'esquella i bou.
Si no fos pel temps. Si no fos pel jou...
Vés per on!...
Com si fos ahir
Vés per on!...Com si el món...

Com si una arada secular l'hagués llaurada
i en cada plec hi hagués amor sembrat,
qui sap si estrany o enamorat, amiga blanca,
qui sap si lliure o bé forçat, qui ho sap?...

I aquells ullets mig amagats, vellut i vidre,
eixuts per fora, emplorallats per dins,
mirant-me en ells com un infant em quedaria
ahir i demà per endreçar l'avui.

Vés per on!...
La taverna crida les penes
i la ratafia fa melodies de bon cantar,
quan la boira ve
les cabòries van.
Vés per on!...
Pel rebost, la cuina i la tarda
a la galeria, testa ajupida, sargint mitjons,
mossegant el fil,
murmurant cançons.
Vés per on!...
Que l'amor se'n va
Vés per on!...
Que l'amor se'm fon

I se n'ha anat del llit estant per no fer nosa
"Al cel amb l'avi" -han dit a l'infant-.
Jo m'he quedat provant de cabdellar una troca
que enjogassat el gat ha desfilat.
Joan Crosas

La Iaia amb el meu nebodet Marc. Juliol de 2005

Fent el dinar

Doncs si, ho heu encertat. El blog d'avui és per la persona que segurament m'ha estimat més en aquest món, i a qui jo he estimat més, probablement.

Avui fa un més i 3 dies que es va morir. I justament avui hem sabut que la seva amiga de la infantesa, la Maria del Mas de les Fonts, coetània seva, també ha mort. Durant l'any, també s'han mort les seves amigues Marcel.lina, Isabel, Rosario... Penso que deu ser molt dur fer-se gran i veure com els teus amics de tota la vida i de la infantesa, van morint. Amb la mort dels nostres avis, moren un xic més els nostres pobles, i la seva memòria històrica...

Així mateix, també moren les persones que sovint han fet més per els seus néts: et cuiden quan de petitet estàs malalt, et fan sempre el menjar que t'agrada, et renten i et planxen la roba, et vigilen i pateixen per tu, sempre et fan el menjar i t'ho fan menjar tot (mentre jo m'enfadava i li deia que no m'havia d'empatxar, i que no em repetís les coses 50 cops!)

Si pogués tornar enrera i fer algunes coses de forma diferent, ho faria: deixaria que em repetís 50 cops la mateixa frase, content de veure com ella estava satisfeta en veure tot el que podia fer per mi; em menjaria de bona gana el dinar que feia una hora que era cuit perquè a la una del migdia ja tenia el menjar fet... Però no puc. Va morir avui fa un mes i 3 dies. Les coses són així. I així les hem d'aprendre a viure i a superar quan no ens agraden com són.

Sé que ara, la Maria de Ca la Pona (com la Maria del Mas de les Fonts i les altres amigues que amb prou feines jo coneixia) ens mira, i vetlla per nosaltres. Així que des d'aquest senzill escrit: Iaia, fins sempre i el petó més gran per la persona que més he estimat.

Per cert: sabeu que diu en Marc quan li pregunten on és la Iaia? "Al cel amb les estrelles". Igual que la cançó.

La missa-funeral serà el proper divendres dia 19 d'octubre a les 20h.

I més fotografies!

2007-10-16T17:00:00.001+02:00

El mur de la vergonya

Les paraules d'en Miquel Martí i Pol , ja són al mur!
Els Capuchinos espaterrants que es fotia l'Ivan!
Caminant per un parc de Bremen

Resum i moralina del viatge

2007-10-16T15:19:00.000+02:00

Amb aquest escrit tanco el capítol dedicat al meu periple per Holanda i el nord d'Alemanya. Ho vull fer a mode de conclusió i moralina.

En primer lloc: Amsterdam és molt cara. Probablement la ciutat més cara que he visitat mai, després de les ciutats de Suïssa. Però també és bonica, i si tinguéssin els canals més nets, encara ho seria més.

Els trens Alemanys són molt còmodes, moderns, ràpids i puntuals. Més barats que els Holandesos, però molt mes cars que els de l'estat espanyol. És clar que el nivell de qualitat no té ni punt de comparació. De fet, m'estimo més pagar més i saber que el tren passarà i que arribarà a l'hora fixada al seu destí, que no pas anar a l'estació de la Renfe i no saber ni si el trenpassarà, ni si arribarà al lloc a l'hora que li toca...

A Amsterdam et pots entendre perfectament usant l'anglès. Les cartes dels restaurants estàn en Neherlandès i en Anglès. A Alemanya, majoritàriament està tot en alemany, tot i que la majoria de la població pot parlar anglès. A Alemanya, es percep un cert ressentiment de la població a parlar del Nazisme. Després de tants, anys, i malgrat no tenir-ne cap culpa, els ciutadans actuals encara estan mig compungits pel que va fer el seu país. Com si les persones fóssim responsables del que fan els governs dels estats... Sense anar més lluny, jo no em sento responsable que l'Aznar enviés tropes espanyoles a la guerra de l'Iraq...

Els alemanys, son bona gent i habitualment t'ajuden quan vas "perdut".

Alemanya és molt bonica, neta i ordenada. Encara flipo com a les ciutats no hi ha accidents: abans de traspassar el carrer, has de mirar que no vingui ni una bicicleta, ni un autobús, ni un tramvia, ni un tren de superfície, ni un cotxe... Tots els vehicles van per calçada compartida, i no xoca mai ningú! Impresionant. Igual que el tramvia de la Diagonal... que va per calçada reservada.. Com impresionant és també lo poquet que durent els semàdors a les ciutats de bremen i Hamburg. LEs persones grans no sé com s'ho fan, però us asseguro que l'Ivan i jo anavem lleugers i abans no havíem arribat a l'altra banda del carrer, el semàfor ja era verd per als cotxes. Impresionant també veure que els vianants, no es mouen mentre tenen el semàfor vermell. Encara que no vingui cap vehicle, no tinguis por que no traspassaran el carrer fins que el seu llum sigui verd. Quina educació.

A Berlin, em vaig comprar una posta que hi dèia: "Estàs deixant el sector americà". Reproduccions de les plaques que hi havia a la banda americana del mur. L'Ivan se'n va comprar una de gran, per penjar a la porta de la seva habitació, jajaja!

I una altra cosa a destacar: els Capucchinos plens d'espuma de l'Ivan, i els meus pastissets de nata i xocolata amb pa de pessic esponjós... carai que n'éren de bons!!!

I la última cosa important a destacar, és la companyia. El darrer viatge que havia fet, per Suïssa, el vaig fer sol. Em calia fer una mena de "desconexió territorial" (per posar un símil radiofònic) i vaig anar a veure trens, neu i muntanyes alpines! Els Alps, que guapos !!!

Però ara em reafirmo en la meva convicció que tenint un company de viatge com el que vaig tenir, no paga la pena de viatjar en solitari!!!

Malgrat estiguis ben tocat per la tramuntana, gràcies per compartir tantes coses amb mi! ;-)

Excursió a Leipzig i dia a berlin. 7, 8 i 9 d'octubre

2007-10-15T23:42:00.000+02:00

Alguns amics em diuen que m'enrotllo massa, però ja us anuncio que no canviaré. M'agrada explicar les coses detalladament, i a més a més, el blog és de lectura lliure, així que qui no en tingui ganes, no cal que ho llegeixi, eh? Dia 7 d'octubre. Mare de Déu del Roser, i.... el meu aniversari. Si nois, 28. Em vaig llevar una mcia de mala llet. Per què no dir-ho. Em sembla que l'Ivan ho va notar. Ja sé que fer anys hauria de ser motiu d'alegria, però a mi em deprimeix una mica... Per cert, la primera a felicitar-me va ser la Sandra!!!, a través d'sms. Bé, al que vaig. Agafem un ICE, procedent d'Hamburg-Altona, direcció Leipzig. Novament, viatge plàcid, ràpid, còmode...Arribem a Leipzig i a l'oficina de turisme ens expliquen què és el més interessant de a ciutat. Comencem per la torre de la universitat, altíssima, d'on es gaudia d'una vista excel.lent de tota la ciutat. Vam baixar i vam anar a un auditori que hi havia allà al costat. Fèien jornada de portes obertes i hi havia una orquestra de vent tocant en directe. Ens hi vam encantar una estona. Seguidament vam anar al museu de la música, on s'hi conserva la segona col·lecció d'instruments musicals més important del món. Brutal. Hi ha una primera sala on pots tocar reproduccions de tots els instruments: un piano, instruments de percussió, guitarra, violí, un orgue fragmentat on es veu el seu funcionament, i el que em va agradar més: un clavicordi o clavicèmbal. (Perdoneu, però és que els confonc) Pels no-iniciats en música, aquests instruments són els avantpassats del piano. De fet, el piano ens pot semblar un instrument molt antic, però a l'època de Bach, p.ex. encara no existia. El Clavicèmbal és un instrument amb un teclat semblant al d'un piano, però la corda per comptes de ser percutida amb un martell com en el piano, és pinçada. El gran aventatge del piano és que al ser de corda percutida, es pot jugar amb dinàmiques (tocar més fort o més fluix), mentre que en els instruments de corda pinçada com el clave, la dinàmica sempre és la mateixa. Bé. diria que més o menys seria això, jo tampoc hi entenc massa. Bé, doncs com deia, en aquesta sala pots remenar tots els instruments, i la veritat és que ens en vam fer un fart. A la segona sala hi trobem els instruments antics, posats dins de vitrines. Jo hi vaig reconèixer el baixó, xeremies vàries, el sacabutx, la viola de roda, violins i violoncels varis, clavicembals, clavicordis, un timbal de l'any 1936... i un piló de coses que em deixo! No sé quanta estona ens hi vam estar, però força. És un museu molt interessant. Sortint vam anar a dinar a un restaurant del centre. Carta totalment en alemany (Ivan: tradueix si us plau -fou la frase més repetida per mi- jejeje). Vaig acabar menjant un pollastre a la planxa molt bò, amb sorpresa a l'interior: era farcit de formatge :-( El vaig treure i llestos. Tenia tanta gana que el gust de formatge gairebé no el vaig notar. Havent dinat, vam anar a veure l'església de Sant Tomàs, feu d'en Johann Sebastian Bach, on hi va desenvolupar gran part de la seva tasca musical. El cor de Sant Tomàs, el va dirigir ell una pila d'anys. També hi descansen les seves despulles. Per cert, de 18 a 19h. fan missa. Protestant, per cert. Afirmo que l'Ivan, va anar a missa aquell dia! jejejeje vam entrar a l'església i ens vam esperar que acabéssin. Vam veure el marbre on diu que allà hi ha en Bach enterrat i vam marxar. No sense abans passar per davant del capellà i dir-li "chüs" Ja sé que no està ben escrit, però es pronuncia així. Resulta que els capellans, un cop acabada la missa, es posen a la porta de l'església a acomiadar els fidels... i vinga, l'Ivanet i jo a passar pel tub jijiji

Ah! i darrera el capellà hi havia un noiet ros, amb un sarró a les mans, donan-te les gràcies per la teva generositat... Vam continuar voltant per la ciutat fins que vam marxar perquè començava a fer fred i ja ho començàvem a tenir tot vist...

Tornada cap a Berlin. El tren ple de gom a gom. Volt pel centre i cap a l'Alberg, a dormir! Tornava a estar aplatanadíssim. Al tocar el llit, em vaig adormir de cop!

Dillluns 8 d'octubre, el viatge s'està acabant.....

Visita obligada als monuments més importants de Berlin. Arribem a l'estació central de Berlin, baixem i anem de pet al Bundestag, amb la seva gran cúpula de vidre. No hi vam entrar, una cua... amb dues hores encara no n'hauríem tingut prou, així que ho vam veure des de fora!

Seguidament vam anar a la porta de Brandemburg, on vam llegir gran part de la seva història explicada en uns plafons al lateral de la plaça. Fa posar la pell de gallina. Us n'adoneu? El mur de Berlin va caure a l'any 1989, significant, així el final de la "guerra freda" (almenys teòricament). Jo m'enrecordo perfectament del dia. Va sortir per la tele i ho recordo com un fet històric, encara que llunyà, perquè això no passava al meu país. Déu n'hi dó... Quant de mal que el comunisme ha fet al món... i el capitalisme, és clar! El que és cert és que jo encara no entenc exactament, amb quins varems es va traçar el mur, ja que no segueix cap línia recta....Ni cap línia amb cap coherència concreta. Si algú m'ho sap explciar, que ho faci, si us plau! Quan ja marxàvem de la porta de Brandemburg, vam topar amb uns il·luminats que ens van enganxar a xerrar. Pretenien convènce'ns de la següent idea: "Com que la població mundial creixerà moltíssim en els propers 20 anys, cal construïr un tren de levitació magnètica que uneixi les principals ciutats del món, per garantir que tots els homes tindran els mateixos drets de transport per tot el món. Això -segons ells- ens farà a tots iguals. El projecte inclou un tunnel o pont entre la part més oriental de l'Àsia, i la part més a l'oest d'Amèrica del nord, així com també una via que traspassaria tota l'antiga URSS (Us imagineu el cost de manteniment que tindria una via de levitació magnètica pel mig d'un territori tant enorme com aquest i les condicions climàtiques que hauria de soportar dita infraestructura?) i el més interessant: sabem què cal, segons ells, per assegurar l'alimentació elèctrica del tren aquest? Ni més ni menys que la construcció d'un piló de centrals nuclears.... En fi, que els que volen la contrucció de la MAT, al costat d'aquestos, són uns aficionats!!!! Quan d'il·luminat que hi ha pel món... enmig de tanta explicació mesiànica, ja vam deduïr que allò era una secta com una casa de pagès, i jo vaig dir-me a mi mateix "Jaume, a veure quan triguen aquests paios a demanar-nos calers". Ni 5 minuts. Efectivament, la prova que em mancava per estar segur que allò era una secta era aquella, i ja la tenia. "Podrian ustedes colaborar con nuestro proyecto?'" L'Ivan, ràpiament es va desmarcar i els va dir "Lo sentimos, pero somos estudiantes" juas juas juas "Estudiantes" diu... ell potser si, però jo no!!!! Per cert, dues puntualitzacions més: val la pena no perdre's l'Ivan parlant en castellà amb el de la secta (que era mexicà) un espectacle digne de veure!!! jsijsijs ;-) I la segona cosa: no us penseu que no li vam fer notar que nosaltes, no érem espanyols, sinó catalans i que el seu projecte de tren només passava per MadriT, i no pas per Barcelona, així que com a catalans, no hi podiem estar pas d'acord. Ho vam deixar estar aquí, perquè sino encara estariem allà discutint plantejaments absurds sobre l'energia nuclear, els trens de levitació magnètica i el desenvolupament del món...!

Anem al centre de Berlin altre cop, on descobrim un restaurant de putíssima mare, boníssim i tirat de preu. Llàstima que al cap de 24 hores deixaríem la ciutat... A la tarda vam anar a veure el quilòmetre i mig de mur que queda dret. No ens vam poguer estar de deixar-hi petjada, i hi vam escriure el troç del discurs més ben parit que mai cap català hagi escrit.

És d'en Miquel Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som, més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renuncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots, solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

Brutal oi? Analitzeu bé el text. Parla bé de nosaltres. L'Ivan el sabia de memòria. Adequat per escriure'l al mur de Berlin? Jo crec que si. Com a Catalans i com a ciutadans del món que volem viure en pau i llibertat.

Vam tornar a Alexanderplatz caminant i des d'allà vam fer un altre volt pel centre de Berlin, amb intent fallit per segona vegada de trobar algun espai d'oci nocturn. L'únic que vam trobar va ser una pila de senyoretes de vida alegre -que fumen i et tracten de tu- que ens oferien els seus serveis a un mòdic preu. Sort que no sé alemany. Evito contacte visual...

Vam anar a fer un got a prop del local de l'altre dia, aquell del flamenc cutre, però aquest cop, ens hi vam fixar més i vam anar a parar a un lloc més neutre! jeje. Fem el got i cap a l'Alberg. Aquest cop, vam decidir amortitzar el portàtil que l'Ivan havia transportat tot el viatge i veure una pel·lícula: "Chocolat". Ja l'havíem vista, però per mi tenia l'alicient que era en anglès amb subtítols... Era una indirecta de l'Ivan perquè m'espavili amb la llengua de Shakespeare. Vam anar a domir.

L'endemà era el dia 9, dia de tornar a casa. Al matí vam tenir feina a dur les maletes a l'estació, i un cop allà, vam anar a visitar un monument en record de les víctimes jueves del nazisme. Eren desenes de blocs de color negre, diria que de marbre, formant una mena de figura laberíntica de diferents alçades. Compra d'alguns records per la família i cap a l'aeroprot, on ens van clavar 15 euros per un plat de macarrons i una beguda.... A les 17.15, avió des de Tegel a Barcelona. Clickair. Us recomano la companyia: de baix cost, barata i eficient! Unes dues hores i mitja de vol i... que bonic que és fer cua per la ronda litoral! ja és ben veritat que enlloc s'hi està tant bé com a casa.

Demà, faré un resum de les sensacions i emocions del viage, i així tancaré aquest espai dedicat als Països Baixos i el nord d'Alemanya.

Arribada a Berlin i excursió a Cottbus. Dies 5 i 6 d'octubre

2007-10-14T19:32:00.001+02:00

Dia 5 d'octubre de 2007. Prenem el tren regional de Lübeck cap a Hamburg, on agafem un ICE direcció Munic, però que nosaltres deixarem a Berlin. Voldria puntualitzar algunes coses referents a aquest tren que veieu a la primera fotografia. Es tracta d'un tren d'alta velocitat, encara que en el tram en que nosaltres el vam agafar, únicament va arribar a 220 km/h. Els nous trens d'alta velocitat que van de Tarragona a MadriT són una rèplica d'aquest mateix model alemany, desenvolupat per Siemens. El viatge se'ns va fer curtíssim, i suau. Torno a dir que l'estat Espanyol està a anys llum dels països centre europeus pel que fa a xarxa ferroviària, i pel que fa a moltes altres coses també! Arribem a l'estació de Berlin Hauptbahnhof. És l'estació de creuament més gran d'europa. S'ha de veure. Fou inaugurada el 26 de maig de 2006, i es començà a construïr a l'any 1995 ! Acollonant.

Un cop aquí, comença el nostre periple per terres berlineses... Déu n'hi do. El primer alberg, ple de gom a gom. No teniem reserva. Autobús amunt, autobús avall... metro de superfície... Finalment, anem a l'alberg de Wansee. Un xic desplaçat del centre de Berlin. La veritat és que en el viatge d'anada a l'alberg em vaig ratllar una mica: vam trigar 45 minuts de passo, i no veia gens factible tenir l'alberg tant lluny del centre de la ciutat. El vagó anava ple. Com sardines. Quan hi vam arribar (val a dir que jo no les tenia totes...) vam comprovar que hi havia un altre recorregut més curt: una altra línia directa de metro (S7 per comptes de S1!)que ens deixava al centre en poc més de 20 minuts. Això ja és una altra cosa! Deixem els trastets a l'alberg, fem els tràmits i anem cap al centre, on us parlaré de la meva "fricada", com diria l'Ivan. Jajajaja. Resulta que al centre de Berlin, just al costat del pirulí de comunicacions que hi ha a Alexanderplatz, s'hi troba exposada la maqueta de trens a escala HO més gran del món (foto 4). L'entrada ens va costar 7 euros, però val a dir que va ser acollonant... Ens vam passar una hora i mitja veient passar trenets amunt i avall... Avions que s'envolaven i prenien terra... Un treball realment molt ben fet. Fins i tot a l'Ivan que no li interessen les maquetes va al·lucinar. Bé, corregeixo, li agraden les maquetes de tren per fer-los xocar de cara i provocar accidents!!! Quan vam sortir, vam anar a fer un volt pel centre, i un got en una de les terrasses que hi ha per la zona. Ens vam asseure en un lloc, aparentment "normal" , però on vam veure que hi havia Vi d'Alella i Rioja... quan feia una estona que la fèiem petar.... va arrencar el "cante flamenco". Déu n'hi dó, que n'arriben a ser de provincians els espanyols... estavem a la terrassa d'un establiment que tenia un "tablao"... si es que no podem anar sols pel món, que anem empanats i després ens passen aquestes coses... (ep, que no vull desprestigiar el Flamenc ben fet, ni la guitarra clàssica, eh? Però allò era hortero i cutre....en fi,visca el provincianisme!) Metro de superfície i a dormir a l'Alberg.

Dia 6, dissabte. Si la tarda del dia 5 va ser el moment per la meva fricada dels trens, aquell dia tot sencer, era per la fricada del meu amic Ivan jijijiji.

Resulta que aquest noi, és un tio molt encurisit per gairebé tot. Diria que no li pots parlar de cap tema que no conegui mínimament. El cas és que està especialment interessat en aquelles llengües del món que són parlades per molt poqueta gent i que estan en perill d'extinció. Una d'aquestes llengües és el Sòrab, una llengua d'origen eslau (jo no hi entenc, parlo sobre el que ell em va explicar aquell dia! Si en voleu saber més: http://www.domowina.sorben.com/). Bé, doncs un dels llocs on es pot trobar aquesta llengua és Cottbus, una ciutat a dues hores en tren al sud oest de Berlin (A la fotografia número 2 hi podeu veure una placa d'un carrer de Cottbus, escrita en dues llengües: l'Alemany a dalt i el Sòrab a sota). Hi vam anar a fer un "Treball de camp". Baixem del tren, i la primera impressió que tenim és que som a prop de Moscou. La ciutat respira aires de l'est pels quatre costats. El primer que es troba és una avinguda força gran amb edificis grisos. El centre és més acollidor (fotografia número 3), però val a dir que vam trobar adhesius d'un partit d'extrema dreta enganxats a les parets.... L'Ivan va visitar un museu dedicat al Sòrab que hi ha al centre de la població, mentre que jo anava a fer un volt per un dels carrers principals (entendreu que sense parlar Alemany ni Sòrab, és absurd anar a un museu d'aquests!). Vam decidir anar a dinar (eren les 16h. i encara no ho havíem pogut fer!) i la nostra sorpresa va ser el que és dinar, ja no ho podríem fer. La majoria de llocs éren tancats, ja que la seva hora de dinar, em sembla que s'acabava a les 14h. Així que l'únic que podíem fer era esperar a la seva hora de sopar, que seria la nostra hora de berenar, o sigui, les 17h, que era quan obrien els restaurants per fer els torns de sopar. jejeje. En resum, que vam fer un dinar a les 17h., que alhora ens va servir de dinar-berenar i sopar! Ja que de 14 a 17h, els restaurants éren tots tancats.

Quan vam ser al restaurant, es va anar omplint de seguida!!! Era dissabte i la gent sopava a les 17 o 18 hores. Al.lucinant. Després de l'àpat (per cert, en un restaurant italià altre cop, on hi tenien oli d'oliva i vinagre per les amanides!!! vam menjar unes amanides extraordinàries -o potser era la gana que teníem?- i dues pizzes, la meva, novament "without cheese!") Dues horetes més de tren cap a Berlin.

Vam anar a fer un volt per Berlin, amb la intenció de trobar alguna zona interessant per anar a fer el got... Resultat: una hora i quaranta minuts de caminar i no trobar res interessant. Bé, interessant per nosaltres no, però per a d'altres si. Com a Hamburg, vam anar a petar a tota la zona d'hotels i botigues de luxe de Berlin. Els peus em feien xup-xup i reconec que estava de mala llet després de caminar tant i no trobar res. Ho sento Ivan! Vam anar a dormir a l'Alberg! Tancàvem així el sisè dia de viatge.Encara ens faltava Leipzig i un dia i mig de turisme exclusivament per Berlin (continuarà)

Continuem el viatge...dies 3 i 4

2007-10-14T12:09:00.000+02:00

Som dimecres 3 d'octubre de 2007, i passen pocs minuts de dos quarts de 6 del matí. Deixem l'alberg "fashion" d'Amsterdam i ens atansem a l'estació central (per cert, inaugurada el 1992 i construïda sobre terreny guanyat al mar :s). Hi arribem abans de els 6, i les guixetes per comprar bitllets internacionals encara són tancades, així que ens hem d'esperar. Quan obren, una senyora que ofereix més aviat poc simpatia, ens atén (sort que l'Ivan domina Alemany i Anglès... perquè si m'hi hagués hagut d'entendre jo amb les poques ganes que la senyora tenia de treballar...en fi... que no se li notaven excessives ganes d'ajudar a la gent). El cost d'un bitllet Amsterdam-Hamburg era de prop de 100 euros. Sí, sí 100 euros. No ho vam veure clar i tenint en compte que vam tenir dos dies per adonar-nos que Amstedam és molt car, vam decidir comprar només el bitllet d'Amsterdam fins a Osnabrück (no sé si està ben escrit) que és la primera ciutat d'Alemanya on el tren s'atura (per cert, un tren amb vagons alemanys i locomotora holandesa fins a la frontera, on la van canviar per una d'alemanya). A Osnabrück, vam comprar la "resta de bitllet" fins a Hamburg. En resum: estalvi de gairebé 40 euros. Vull dir que la diferència entre comprar el bitllet pel mateix trajecte a Holanda o a Alemanya, variava 40 euros. Ho vam fer bé. La qualitat del tren (un Intercity de la Deutsche Bahn) acollonant. (Igualet que la Renfe...). Vam fer un transbord a Bremen (que no estava previst en un principi) i ja que hi érem ens vam regalar un parell d'horetes per visitar el casc antic de la ciutat i evidentment l'estatueta dels Músics de Bremen.

Reprenem el viatge cap a Hamburg (en un tren on anàvem just darrere el conductor, separats únicament per un vidre, i on vam poder comprovar que la velocitat habitual del tren era de 160 km/h, i on vam flipar una estona...aquí és impossible viatjar darrera el conductor i veure la via que va venint... molt guapo!) on hi arribem cap a primera hora de la tarda (les 16h?) i anem a les guixetes de la DB on teniem intenció de comprar un bitllet obert per viatjar 4 dies per Alemanya, a un bon preu.

Hi vam trobar un "despatxador de bitllets", aquest cop molt atent, simpàtic, i disposat a judar-nos. Resulta que el bitllet que teniem intenció de comprar i que jo vaig localitzar per internet era un "Germany pass". Bitllet que teòricament et permet viatjar un nombre determinat de dies per la xarxa ferroviaria alemanya a molt bon preu. La nostra sopresa va ser quan ens va preguntar d'0n érem. Nosaltres, és clar, li vam contestar: "We are from Catalonia". En un primer moment, el senyor no va relacionar Catalunya amb l'Estat Espanyol, i semblava que anava a començar els tràmits pels bitllets, i de cop s'atura i ens diu que aquest tipus de bitllet només es pot vendre a turistes de fora de la Unió Europea (que potser primer es va pensar que "Catalonia" no era a la UE?). Merda. Això no ho deia a la web que jo vaig veure per la xarxa... En fi, busquem alternatives... Li expliquem els trajectes que tenim previst de fer fins el dia 9 d'octubre... Ens demana que ens esperem un moment i... treu calculadora, remena llistat d'horaris i preus a l'ordinador i ens comença a fer combinacions de trens, de bitllets, d'horaris...quin embolic... la gent de la cua es devia estar cagant en nosaltres... no sé quant de temps ens hi vam passar, però una bona estona. De 20 minuts no baixa....

Finalment, es va vendre un bitllet d'Interrail per 3 dies (els 3 dies que havíem de fer "excursions llargues"), i un bitllet individual per fer un trajecte curt. Tot plegat poc més de 200 euros jo; i poc més de 150 euros l'Ivan (és l'avantatge de no tenir 27 anys).

Anem a menjar alguna cosa, ja que encara no havíem dinat i... quina merda de menjar!!!!!!!!!!! Els alemanys no coneixen l'oli d'oliva, i tot ho empastifen amb patés i mantegues xungues... el fet: un entrepà amb dos talls de salami, una fulla d'enciam, i... el tall de cogombre -el foten a tot arreu- juntament amb la mantega, és clar!, un croisant de xocolina (sabeu que és d'origen vienès (1689) en record de la victòria contra els turcs, amb al·lusió a l'ensenya turca de la 'mitja lluna?) per postres (d'això si que en saben: quina pastisseria més bona que fan els alemanys!) i una coca cola, això si, light, no fos cas! VISCA LA DIETA MEDITERRÀNIA! I tren d'Hamburg a Lübeck, ja que ens va ser impossible trobar Alberg a Hamburg. Per cert, no teníem pensat de visitar Lübeck, però gràcies al consell del meu col·lega Oriol Serra (corresponsal de Catalunya Ràdio a Berlin) hi vam anar. Ell em va recomanar de no deixar passar aquesta petita meravella de ciutat i tenia raó. Us la recomano. Lübeck és una petita ciutat, a poc més de 50 minuts en tren al nord d'Hamburg. És brutal. Fou declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Les muralles i les construccions d'origen medieval que encara es mantenen pràcticament intactes són acollonants. Gràcies Oriol!

A la tarda i al vespre vam visitar la ciutat i vam anar a dormir a una hora prou prudent. Estàvem rebentats. L'endemà al matí, tren cap a Hamburg. Vam visitar el centre de la ciutat, el port, i l'església de Sant Miquel, que compta amb el campanar més alt d'Alemanya. Vam pagar la pujada al campanar (quina impressió pujar per les escales i mirar avall!) i un cop a dalt -tontos de nosatres- ens vam adonar que era un dia de boira i que no es veia pràcticament res. Jejejeje. En fi, que hi haurem de tornar en el futur en un dia d'estiu, i no de tardor! El port d'Hamburg, és més aviat brut i fa un xic de pudor. Vam caminar per uns jardins cèntrics i vam anar dinar. Vam topar amb una llibreria... heus ací la perdició de l'Ivan. Si a mi em tornen boig els trens a escala, a ell el tornen boig els llibres de lingüística en alemany. Visca els "friquismes"... Seguidament, vam poder comprobar com alguns canals d'Hamburg, havien perdut l'aigua. Les marees, és clar! Impressionant veure, gairebé de cop i volta els canals eixuts del tot!!!!

Ah! No us ho perdeu... amb tot això vam entrar a un centre comercial on hi havia una botiga plena de pianos de cua Bechtein (aquells que conegueu els pianos, sabeu de quina material us estic parlant...) Jo no m'atrevia a entrar, però l'Ivan, que té més rostre que esquena, va entrar i va preguntar si podríem probar els pianos. La dependenta, amb un somriure d'orella a orella, va dir que cap problema! Ja ens veus allà tocant uns pianos de mitja cua Bechtein que probablement no podrem tenir mai al menjador de casa (o potser si?). Jo vaig tocar un fragment del Preludi Núm 1 de Johan Sebastian Bach, i el tema principal de la pel.lícula Amélie; i l'Ivan, diria que el Clar de Lluna de Debussy, entre d'altres, no? (parlo de memòria...) Quin plaer tocar aquells pianos: música celestial!!!! (això si, el teclat una mica massa tou pel nostre gust) Deixem la botiga de pianos i continuem badant fins que de cop i volta ens adonem que comencem a desencaixar enormement, davant d'uns aparadors plens de luxe: pantalons de 300 euros, sabates de 200, rellotges d'or horrorosos i caríssims... érem al "Beberly Hills" d'Hamburg. Quines botigues... Mare de Déu santím... Hi deu haver molta gent molt rica per donar negoci a tot allò... Xàfec. Al mig del carrer es posa a ploure. Sort que portàvem abric i paraigues però al passar pel costat d'un carrer, un camió que anava a tota merda... XOOOOFFFF. En fi. Hauria pogut ser pitjor. Anem a l'estació (per cert, que bonica l'estació d'Hamburg: quin tragit de gent i trens amunt i avall, amb aquells grans arcs acollonants que alberguen un piló de vies i que sembla que hagin de caure d'un moment a l'altre) per prendre el tren cap Lübeck altre cop. Anava ple de gom a gom. Un tren de dos pisos i una pila de vagons. Ple. És ben clar que el servei ferroviari alemany funciona perfectament. És un model de transport infinitament diferent al nostre. No vam veure ni un embús de trànsit en cap de les ciutats que vam visitar. Arribem a l'Alberg, i cap a dormir, que l'endemà teníem un altre trajecte de tren important. Aquet cop en ICE (Intercity Express). Lübeck-Hamburg-Berlin.(Continuarà...)

Viatge a Holanda i Alemanya. Dies 1 i 2

2007-10-13T18:11:00.000+02:00

Si estàs llegint això, és perquè et considero amic/ga meu/va. Ets afortunat (o no). Bé. La creació d'un blog.... mireu, no sé ben bé per què. Suposo que va bé tenir un lloc on poder abocar les teves inquietuds, pensaments... i fer-ne partíceps els teus amics (ups, com em costa escriure correctament... els qui parleu amb mi pel messenger, sabeu bé de què us estic parlant, oi? Costa ordenar totes les lletres... cal escriure a poc a poc...)
Continuem que estic fugint d'estudi...
Començaré el blog parlant del viatge que el meu gran amic Ivan i jo vam fer de l'1 al 9 d'octubre, visitant Amsterdam i algunes de les ciutats més importants del nord d'Alemanya.
La conya va començar el dilluns dia 1 d'octubre de matinada. L'avió sortia del Prat a les 6.40, així que abans de les 5 a.m. ens vam llevar i vam anar cap a l'aeroport. El meu pare, molt estoicament (i a qui estem molt agraïts) ens va dur a agafar l'avió. Primera casualitat del viatge: quan estàvem a punt d'embarcar, ens vam trobar emb en Martí Lahoz i la Montse, que justament el dia abans havien contret matrimoni. Jo havia assistit a la boda. Encetaven el seu vaitge de nuvis, el mateix dia que jo encetava les meves merescudes vacances!!!! Ja és petit el món, oi?
Vam arribar a l'aeroport principal d'Amsterdam abans de les 9 del matí. I tren cap "Amsterdam Central" i transbord cap al barri de Zeeburg, on hi teníem l'Alberg. Per cert , era molt guapo i tenia un punt de "fashion". El preu també tenia un punt de "fashion"...
Amsterdam força bonica: em quedo amb la plaça Damm i la Casa-Museu d'Anna Frank (que per cert, fa posar la pell de gallina). Cap al vespre, passeig de torn pel barri vermell. En aquest lloc vaig aprendre que quan no t'interessa que t'ofereixin drogues dures cal no establir contacte visual amb cap dels mossos que hi ha arrepenjats per les cantonades, i que aparentment estan matant el temps. A l'Ivan li van oferir de tot i més (que fa cara de quinqui?). Com que allà la Maria la pots comprar de forma legal, el que t'ofereixen al carrer, és diguem-ne... una mica més fortet.... Continuem carrer avall.... i comencem a veure tot de senyoretes. Algunes de prou boniques i d'altres... en fi... ja és ben bé que en aquest món hi ha d'haver gustos per tot...
Vam fer la fumada preceptiva en un "Cofee Shop" (de la qualitat del material no en parlaré, fóu més avit penós.. de fet, diria que ens van prendre el pèl, jajaja) i vam anar a sopar a un restaurant italià, on vam menjar una pizza cadascú. La meva, evidentment "without cheese". Seguidament ens vam regalar unes partides de billar i una cervesa (l'Ivan, a mi no m'agrada), i vaig poder demostrar la gran habilitat que tinc amb els pal si les boles. Vaig guanyar la majoria de partides. Diria que 3 de 5, no? Vam anar a passar la primera nit a l'Alberg "Fashion"i l'endemà ens vam llevar i vam fer turisme pel centre de la ciutat. Passejada amb barca turística pels canals (que estan bruts i fan pudor), compra de "bulbs" de tulipans per la família... una samarreta molt xula pel meu nebodet i .... un fantàstic jersei-suadera amb cremallera, amb la marca "Amsterdam". I respecte això, voldria dir-vos que l'Ivan va fer més bona compra que jo... Resulta que com que jo sóc un cagadubtes i ell no... ell la va comprar pel mòdic preu de 25 euros.. i jo, com que en aquell moment no em decidia... i la vaig comprar més tard.... me'n vaig fer 37 !!! I el més curiós: les dues "jeques" són gairebé idèntiques... Snif!!! És el que em passa per ser un cagadubtes i no acabar-me de decidir mai.... :-(
Vam anar a dormir a l'alberg, ja que l'endemà agafem el tren direcció Hamburg a les 6.40 del matí. Quin fart de matinar...
(Continuarà... I promise)