El començament del final.

Després d'una setmana realment intensa, comença a ser el moment de fer valoracions. Avui som dia 19 de juny (per cert, avui fa un any del mític concert del 19 de juny a l'Auditori...), i això vol dir que d'aquí a 5 dies, Sant Joan, agafaré el tren de retorn cap a casa.

És moment de mirar enrera i valorar. Si fa 3 anys m'haguéssin dit que ho hauria deixat tot i me m'hauria anat mig any a Anglaterra a estudiar anglès, no m'ho hauria cregut. Però la vida a vegades et dóna empentes, i et porta per viaranys que mai t'hauries imaginat. Diferents motius em van portar a fer-ho. Per una banda sempre havia volgut tenir un domini de l'anglès que no tenia (bé, tampoc tinc ara, per més que he millorar moltíssim, i el FCE significa un salt endavant molt important), i per l'altra, desilusions i avorriments contants en la meva carrera professional em van ajudar a prendre la decisió final.

No me'n penedeixo gens. El meu Anglès ha millorat decididament, i la meva experiència humana, ha canviat i s'ha vist ampliada en molts aspectes. Conviure amb gent de diferents cultures (per més que mai és fàcil...) no deixa de ser una experiència enriquidora. A vegades pesada, però malgrat tot, enriquidora.

He fet amics. Pocs (doncs el meu nivell d'exigència amb els meus amics és elevat), però sincers. Els trobaré a faltar, segur que si, però avui, amb les facilitats que dóna la xarxa, mantenir el contacte és més fàcil que mai i les distàntices esdevenen curtes.

Ha estat una gran experiència. La recomano fermament i no descarto, en un punt no del tot llunyà, tornar-hi.

Demà, l'hora de la veritat!!!

Doncs si. Finalment el gran dia ha arribat. Demà faré el FCE. No sé què passarà, però espero que les meves optimistes previsions es facin realitat. Aquesta setmana hem fet diferents simulacres de tots els tipus d'examens que farem demà (Use of English, Listening, Writing, Reading i Listening) i el promig és força bo, per més que en el Listening d'avui he baixat el promig d'encert, dels 25 o 27 sobre 30 que faig normalment, a tants sols 18... Segur que demà sortirà millor...

Però bé, el cert és que en writing vaig obtenir una B+ i una A, o sigui, la millor qualificació possible. A continuació escric l'absurda i poc imaginativa història que vaig fer. Realment és avorrida i absurda, però baso la meva escriptura més en l'ús de fórmules gramaticals que sé que agraden als examinadors (tals com passives o reported speech) més que no pas en la pròpia trama de la història. La tasca consiteix en escriure una història d'entre 120 i 180 paraules començant per la frase que et dónen ells. Aquí la teniu.

My day started badly, but it got better and better.

When I woke up, I realised that I had been robbed. During the night a thief had broken into my house and lots of things had been removed or broken.

After the initial fear, I went to the police station to explain what had happened, but unfortunately I was told that they couldn't do anything for me because I hadn't seen the thief's face. After this, I went to a bar in order to relax, and while I was drinking a coke, a strange man sat next to me. He told me that he wanted to give me a present.

The strange man opened his wallet and gave me a lotery ticket for that night. After this, the man suddenly disappeared. When I looked at that ticket, I couldn't believe what I saw, as the ticket number was 1979, the year that I was born! Absolutely weird, I thought.

That evening I was listening to the radio when I heard the lotery results, and my ticket was the winner! I was rich! I couldn't believe it!

Sentiments contradictoris...

Ahir vaig anar a Londres, aprofitant que us amics venien de Catalunya a veure la final de la Champions i el cert és que durant tot el dia vaig tenir sentiments contradictoris. Només arribar, vaig trubar una família de Catalans que em van confondre per un Anglès (això vol dir que estic ben integrat). Els que em coneixeu, sabeu que la parella jaume-futbol fa de molt mal casar, però tb és cert que la final de la Champions a Wembley, possiblement sobrepassa l'àmbit estrictament esportiu.

Al matí, esperant els amics a Picadilly Circus, vaig veure de tot, però especialment, vull fer esment de la mena de crits i càntics que es fan en aquesta mena de trobades improvisades, i em vénen al cap una sèrie de preguntes... Per què moltes de les cantarelles són en Castellà? Per què quan dos grups de seguidors es creuen pel carrer es saluden amb un "Barça", cridat de forma forçada, tot esgargamellant-se el coll? A mi, francament, això em recorda més una salutació feixista que esportiva. I el més important: com a Catalans, quin missatge volem transmetre al món quan seguim el Barça? Analitzem-ho i veurem com hi ha coses que s'han de millorar.

Al vespre, vam anar a un bar del centre a veure la retransmissió, i Déu n'hi dó lo pirates que són els bars Londinencs. Vam preguntar en un bar i ens van demanar 5 lliures per entrar a veure el partit. Mentre ens ho rumiavem, van pujar el preu a 10, en ordre d'impressionar-nos i fer-nos prendre una decisió ràpida. Vam entrar, pagant 5 lliures (ei, sense consumició!), i un cop a dintre, ens vam adoanr que l'assuntu estava ple a petar... En fi...

Dos seguidors del Manchester eren just al costat nostre i malgrat nosaltres érem 5, ells eren més forts... Als 5 minuts de partit, van començar a cridar com ximples contra el Barça. Nosaltres allà, amb estelades i samarretes del Barça... Així que davant del fet de veure perillar la meva integritat física per culpa de dos anglesos farts d'alcohol, al minut 15 de partit, vaig marxar. Us asseguro que Londres és un bon lloc per anar de rebaixes mentre es fa la final de la Champions, doncs les botigues eren buides, cosa molt poc habitual un dissabte a la tarda.

De Londres a Barcelona amb dos dels trens més moderns d'Europa

Un "forofu" dels trens com jo no podia passar massa més temps per alt la inauguració de la línia de TGV Paris-Figueres. Així doncs, fa unes 3 setmanes vaig emprendre el viatge que feia temps volia emprendre. De la capital Britànica a capital Catalana amb tren. Us ho explico a continuació!

Diferents vistes de l'estació internacional de St. Pancras International, a Londres

Un cop arribat a l'estació, passi dels controls de seguretat (cada cop més propis d'aeroport i menys d'estació de tren) i espera que posin el número d'andana al panell. Res especial.

Un cop a dalt del tren, viatjant amb segona classe, i d'esquena en el sentit de la marxa (els seients són numerats i si el tren va ple -cosa habitual- no et pots canviar...) he de dir que le viatge és prou tranquil, i sense marejos. Per cer, algú em va dir un dia que jo estimo els trens, però els trens no m'estimen a mi, perquè massa sovint, anant en TAV, em toca anar d'esquena...

Sigui com sigui, el tren Eurostar va prou suau, no tant com els ICE alemanys, però força més que els TAV Barcelona-Madrid (no és per criticar, qualsevol entès us dirà que la línia de TAV que uneix aquestes dues ciutats està feta a corre cuita i amb masses deficiències tècniques resoltes a contratemps...).

El trajecte per sota el mar dura 20 minuts justos. A les 16.01 sortia de Londres, a les 16.30 entravem a l'Eurotunnel i a les 16.51 en sortiem. Cap a les 18 i poc hora britànica, o sigui 19 i poc hora europea, arrivem a Paris-Gare du Nord.

Interior de l'Eurostar. Els reposacaps laterals són fantàstics per fer una capcinadeta.

Paris-Gare du Nord.

Estació majestuosa i plena de gent i trens amunt i avall. A Catalunya, d'estacions així ja no en queden, gràcies a la malestre actuació del "Ministeriu".

L'entemà, després d'haver tombat una nit per París, estació de Lió i cap al Sud, cap a casa!

Per cert, podem donar les gràcies Renfe, doncs al panell de sortida de trens de l'estació de París, hi diu FIGUERAS i no FIGUERES. Tela marinera, podé que hi fem alguna cosa, no?

El TGV duplex que em portà a Figueres és senzillament genial. Vaig viatjar amb primera classe -si compres el bitlelt amb antel·lació, surt molt i molt bé de preu!- i senzillament, el rodatge i la suavitat del tren tot i anar a 300 km/h és immillorable. No notes ni un sotrac, i considero aquest model de TGV cm probablement el més tecnològicament avançat de tots els que he pujat (que no són pocs).

A l'interior del bar del TGV dupex. Preus caríssims. 3,20 euros per un suc de taronja petit que no valia res. Això si, el bar, de disseny!

Arribada a casa!

Només un comentari final:

Preu bitllet Eurostar Londres-Paris: 390 km, 2 hores i 55 euros

Preu bitllet TGV duplex Paris-Figueres: 900Km, 5 hores 30 min. i 48 euros

Preu bitllet Renfe mitja distància Figueres-Barcelona: 140 Km,1 hora i 40 min. i 24 euros.

Conclusió: anar de Figueres a Barcelona amb Renfe-cafetera costa el 50% del que costa anar de Paris a Figueres amb el que probablement és el millor tren d'Europa.

Ah, i un tren de mitja distància de Portbou (que és més lluny de Barcelona que Figueres val 10 euros, o sigui, menys de la meitat del Figueres-Barcelona). Això com es menja?

Que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, no seré jo qui acusi de lladres i bandolers els de la Renfe, però espero amb candeletes que operadores ferroviaries europees entrin en el mercat ferroviari de l'Estat Espanyol. Aleshores, us ho puc dir: s'ha acabat a Renfe, no la faré servir MAI MÉS. Sempre que pogueu, i si no fan vaga, viatgeu amb SNCF.

Per cert, ara faré els posts més espaiats en el temps, doncs tinc els examens a sobre i vaig de bòlid!

Salutacions!

Comença el final, i amb ell, les primeres conclusions

Doncs si. Al gener semblava que els 6 mesos serien llargs, llargs, però res més lluny de la realitat. Ja han passat 4 dels 6 mesos, i d'aquí a 27 dies faré el primer examen del FCE, i d'aquí a 35 dies, el segon.

Aquesta setmana vam fer "tutorials" que en diuen aquí -que no més res més que tenir una conversa privada amb el teu professor (professora en aquest cas)-, per planejar el futur i fer balanç del passat i del present. Així, ras i curt, em va dir que puc aconseguir tranquilament una B, sempre i quan faci dues coses: la primera millorar una miqueta el listening (aquest és el punt més feble); i la segona, controlar els nervis (cosa que sempre se m'ha fet difícil, doncs jo sóc nerviós de mena, i això s'accentua més quan sé que m'ho jugo tot a una sola carta...).

Sigui com sigui, estic content de la feina feta. Se'n podria fer més? Possiblement, però éssent just, crec que he treballat força.

Aquest cap de setmana l'he passat tot treballant. Amb l'excepció de la sortideta ahir al vespre per a fer el got amb una amiga parisina. Listening, gramàtica, writing i speaking. Crec que ho he fet tot. Ahir tot el dia, de 10 el matí a 2 del migdia, i de 3 a 7 de la tarda... i aquest matí m'he llevat a les 9, he anat a córrer 50 minuts (he recuperat aquest hàbit saludable, espero no tornar-me a fer mal al peu!), i després, sant tornem-hi que o ha estat res. Els resutlats, han de venir per força, per més que a mesura que passen els dies, els nervis augmenten! :S

Complaint...

Salutacions per a tots els qui encara em llegiu! :D


Illa d'Skye, Escòcia

Per Setmana Santa vaig anar a fer un tour per Escòcia. Skye Island, concretament. Totalment impresionant, i per aquells que feu cicloturisme, més interessant encara... (eh, Albert?). Bé al grà... que tinc molta feina i poc temps per fer-la... A més de tenir uns contrastos de paisatge que flipes, a Skye Island s'hi poden veure foques. A la costa hi ha diverses colònies de foques i veure-les en estat natural (vull dir fora del zoològic) és realment interessant. El guia ens va explicar que a finals d'agost-primers de setembre la cosa és més interessant, perquè els mascles es barallen per aconseguir una "donzella-foca" i es veu que les lluites (amb sang i ferides incloses) són espectaculars...

I ara ve el "però". L'únic que no em va agradar va ser el tren (i perquè jo digui això... és que Déu n'hi dó...). Els dos recorreguts que vaig fer (Fort William-Kyle of Lochalsh i Mallaig-Glasgow) són altament recomanables. Jo diria que es troben entre els 3 més bonics d'Europa, i dels més bonics que jo he fet (que no són pocs). Ambdós estan recomanats en dues guies de viatges amb tren que tinc. Ara bé, què passa quan el recorregut dura 5 hores, i el tren és pitjor que una cafetera de la Renfe? Doncs que el viatge es converteix en gairebé una tortura, i per comptes de gaudir de l'impressionant paisatge, acabes desitjant arribar aviat a destinació... Doncs bé, per fer palès el meu malestar, avui mateix envio una carta a ScotRail, l'operadora ferroviaria d'Escòcia, amb la intenció de fer-los arribar el meu descontentament. Si tinc resposta, la publicaré!

Realment és una pena que un dels recorreguts més bonics d'Europa es serveixi amb uns trens antics, incòmodes i amb un servei més pròpi dels anys 80 que del 2011. Aquí teniu la carta.

Dear Sir/Madam

My name is Jaume and I am from Catalonia. On Sunday 24th April I went by train from Mallaig to Glasgow and despite the beautiful landscapes, my trip was disgusting and horrible because of the dreadful service offered by ScotRail-First. I hve several complaints that I detail in this e-mail.

Firstly, I arrived at Mallaig station at 9.10pm (just one hour before the train's leaving) and it was closed. The weather was very bad, it was cold and it was pouring down, so all the passengers stayed in a small and crowded shelter next to the track.

Secondly, I want to say that the trains schedule is inadequate and insufficient because two trains per day are not enough. The train was unbearably crowded and some people were standing up for the entire journey. That train was too short; it needed at least four carriages.

Thirdly, the train was old, disgusting and extremely unconfortable as the seats were very old and completely worn out. I could feel the seat's metal skeleton in my back. As well as this, I did not have enough space for my feet because if there are four people in four seats around a table, the space for the feet is not snough. You can't move your feet!

Fourtly, I had a problem with the reservation, because if you book a journey from Mallaig to Glasgow -as I did-, you receive two different reservations. The fort one is from Mallaig to Crianlarich; and the second one from Crianlarich to Glasgow. According to the reservation ticket, in Crianlarich you should change your seat and your train, but in fact, the train is the same. As a result of this, the passenger gets confused.

Fiftly, there was no first class available and you had to queue up to use the toilet, because just there was one toilet for all the people that were in the train.

In conclusion, you should know that this model os train is not suitable for all this reasons that I have explained and because the train journey is about five and a half hours long.

I have travelled by train around Europe and I have never had a trip as bad as this before. Despite the amazing landscape in the Highlands, the trip was very unpleasant and this was a pity. Please, try to solve this things for the future tourists, otherwise people won't go to this place and won't use your trains and don't hesitage to contact me if you want further information or more details. I have some ideas to improve the service in this train line.

Yours faithfully

La primera A

La setmana passada vaig tenir la primera discussió en la llengua de Shakespeare. Era qüestió de respecte, i el meu, el vaig fer valdre. De cop i com a resposta a una agressió que vaig tenir, vaig alçar la veu -sense arribar a cridar- però amb un to prou alt i contundent per fer adonar a tota la gent de l'aula que estava posant els punts sobre les is a una romanesa que no té ni idea de què hi passa a la món, però que es creu que ho sap tot. I el més important: pretén imposar la seva doctrina a la resta de la gent i dir-los com han d'actuar i com s'han de sentir. Doncs bé, davant d'això li vaig dir -en Anglès, és clar!- contundentment quelcom semblant a "No em facis enfadar, tens l'obligació de respectar-me encara que no t'agradi que jo pensi diferent. Ets una maleducada, et falta cultura i no tens ni idea de què pasa al món, i molt menys al meu país". Les paraules van sortir sense haver-les de pensar, d'una revolada. Potser vaig cometre algun error gramatical , no ho sé, perquè sóc incapaç de recordar les paraules exactes, però una cosa està clara: en situacions de pressió o tensió, les paraules surten més ràpid del que hom pensa. Així ho he comprovat! Crec que això vol dir que m'estic fent amb la llengua. I això, em porta a explicar-vos que la setmana passada vaig aconseguir la primera qualificació A en una redacció. Pels que no heu estat en contacte amb el FCE, una A és la millor puntuació que es pot obtenir, seguida de la B i al final la C. Per contra, D i E indiquen no aprovat. Doncs bé, com m'agrada la història que vaig escriure, i el "premi" que vaig obtenir, la transcric a continuació. Espero que us agradi! Per cert, la història no te títol. L'únic requisit era que la primera frase, te la dónen ells, i en aquest cas la frase era "It was a day which chenged my life for ever".

It was a day which changed my life for ever. My aunt had died, and I was the heir to her house. I had been waiting a long time for that moment and finally my aunt's fabulous house was mine.

The house was completely amazing: it was a 19th century building in the countryside, among the fields of barley between Brighton and Estbourne. An enourmous and sunny mansion just for me! After several months sharing a filthy flat with four dirty students, now I couldn't believe that the house was mine. But it was!

After crossing the huge green garden, I entered into the house and the first thing that I saw was an antique cuckoo clock, maybe from the year 1880! Next to the clock there was a strange mirror in a very unusual shape: it was not rectangular, like the most os the mirrors, it was triangular and very, very big. In fact, it was as big as me.

While I was looking the mirror my stomach made a noise, and I realised that I should eat something, because it was late. Following that, I went to the kitchen and cooked a little meat with some chickpeas, and by the time that I was eating, the phone rang. It just rang for one time. Strange, I thought.

When I had finished my meal I went to my room, but before arrived there I passed in front of the old mirror, and I could see the moon reflected in it. But this was very weird, because that night there was no moon in the sky. I went outside and checked this as I was absolutely sure, I couldn't see the moon! I went back into the house again, ran to the mirror and checked again that the moon was reflected in it. What happened? Was I fool? Was I loosing my head? I stared to the mirror and to the false moon and I heard a voice coming from the mirror saying "Are you scared, John? Because this is just the beginning..."

Millorable, si, però us agrada??? Per cert, en aquesta redacció hi ha amagada una picadeta d'ull a l'Sting (el músic, si). Podriem fer un concurs a veure qui la troba! :D